Na Carme Bosch de S’Ullestrar i la seva aposta pel producte local i diversificar la renda agrària

La jove que, gairebé una dècada més tard, va tornar casa

Na Carme Bosch de S’Ullestrar i la seva aposta pel producte local i diversificar la renda agrària

Miriam Triay/Ciutadella – Carme Bosch Marquès, pagesa de naixement i, des de fa una dècada, també de professió i passió, és una de les encarregades de fer les feines del lloc de la seva família, S’Ullestrar, situat a Ciutadella; juntament amb el seu germà, en Jordi, i dels seus pares, l’amo Jordi i la madona Nina. Després de la seva tornada a casa, des de Barcelona, l’any 2017, per passar a formar part de l’equip, Bosch ha fet una sèrie de canvis i innovacions, gràcies als quals el lloc, a dia d’avui, és més visible i conegut.

Com sorgeix la inesperada tornada a casa?

Jo crec que, simplement, és el tema d’enyorar una cosa que havies tingut sempre, i que havies donat per feta.

Quan ja duia nou anys vivint a Barcelona, no sé si va ser la maduresa, o que ja havia paït el que fos que m’havia fet voler partir, però vaig decidir tornar a la meva terra.

I per quin motiu creu que va decidir partir de Menorca?

Vaig partir a Barcelona com a contrapunt a la vida que havia tingut al camp, perquè en aquell moment m’havia generat un cert rebuig, de tant veure-ho i de tant de viure-ho des de dins. I vaig dir, com sempre he estat al camp, me’n vaig a la ciutat.

Quan era petita el fet de viure al camp i tenir família pagesa no m’agradava, em feia, fins i tot, vergonya. Ara, clarament, ja no, però jo crec que no només és a causa de la meva evolució com a persona, que òbviament quan era petita segons quins comentaris o mirades m’incomodaven, i ara ja em són absolutament igual; sinó que també és que la concepció social ha canviat. Abans la pagesia estava vista com alguna cosa dolenta, no desitjable, ara és tot el contrari.

Però, com va ser que decidís que la pagesia, finalment, era el que havia de fer?

Perquè, des del privilegi que el lloc sigui de casa meva, és una professió i un espai que em dona l’oportunitat de fer diverses coses amb una. És a dir, sí, faig feina al camp, però el que m’agrada més és que jo sempre ho havia vist com una feina molt solitària i de portes cap endins, i una vegada vaig ser aquí, vaig veure que, realment, tenia moltes versions, segons com decidissis portar-ho.

Tu pots fer feina al camp i vendre-ho tot a una botiga, o pots assistir a fires, a mercats, per relacionar-te i conèixer al client, a la gent del poble, saber què opinen del teu producte… No necessàriament has de quedar-te al lloc i prou. I aquest és un poc el camí que hem agafat després, sobretot, de la meva tornada. Aquesta professió em permet estar al camp i treballar-lo, rodejada de natura i animals, que és el que més m’agrada, i alhora, fer feina amb persones que també és una de les coses que més m’estiren. És com un mix del que m’apassiona.

Pot aprofundir en aquests canvis de què parla?

En realitat, les modificacions que s’han fet al lloc, i amb la seva manera de funcionar, des que jo he tornat, s’han centrat, sobretot, en fer-nos més visibles. I açò va de la mà amb el que deia abans, amb el fet de sortir de la idea que la feina del camp, la pagesia, és únicament de portes cap endins. Hem obert les portes. Literalment, de fet. Per exemple, una de les pràctiques que portam a terme per donar-nos visibilitat, és les jornades de portes obertes, en l’època de collir cacauets, en les quals la gent pot visitar S’Ullestrar. Aquesta activitat la vaig començar fa quatre anys, i ja s’ha consolidat; la gent ja la reclama i espera.

Des de fa cinc anys també tenim pàgina d’Instagram, una manera més de poder arribar a tothom i a tota classe de públic. @finca_sullestrar ja té 4.150 seguidors, i ens ha permès poder mostrar als nostres clients, tant fermes com potencials, la nostra manera de treballar, els productes que fem, i molt més enllà d’açò; també contam històries sobre els animals que tenim o sobre coses extraordinàries que ens passen. Hem aconseguit anar més enllà de la venda d’un producte, per passar a construir una marca pròpia.

Finalment, i entre les innovacions, també trobam les col·laboracions amb altres sectors de la societat, com el cultural. Fa dos estius, per exemple, vam organitzar una sèrie de concerts al lloc, a més de gravar-hi un tros d’un dels videoclips de Pèl de gall, i de fer-hi una sessió de fotos d’un grup de músics.

S’Ullestrar es dona a conèixer a través d’una altra cara, no només del sector agrari, sinó ara també, per exemple, del cultural o del social. I la idea, segons ens confessa l’entrevistada, és també poder obrir-ho de cara al turisme, i a un públic molt més extens. Anar avançant i anar aplicant canvis que, encara que facin por moltes vegades, de moment, han tingut efecte.

I tota aquesta part, de portes cap a fora, la gestiona vostè? Com ho ha fet?

Sí. Encara que, el fet d’anar al mercat de Ciutadella a vendre els productes, ja ho havia començat a fer la meva mare fa uns anys. Aconseguint un punt d’unió més proper amb la gent del poble.

Per poder gestionar aquesta part més de visibilitat i creació de marca, vaig fer una sèrie de cursets i estudis no reglats, que em van aportar una base sòlida per poder, a partir d’aquí, fer-ho a la meva manera. Per exemple, vaig fer un curs de storytelling aplicat a l’empresa, de fotografia del producte, i de màrqueting. Tot açò ho he fet perquè realment m’estira aquesta part.

Al principi, com es van rebre aquests canvis?

En aquest sentit, hi ha dues parts. La meva mare que em diu que sí a tot, que ho intenti, que no hi ha res a perdre. Que si surt bé, bé, i si no, no passa res. I després hi ha la part més del meu germà i el meu pare. Ambdós, encara que, segurament, de maneres diferents, són més reticents davant les modificacions. Tot d’una remuguen, o t’exposen els contres d’aquella idea, però després, quan ja veuen els resultats, i com funciona aquell canvi, ja ho accepten.

I, llavors, ja ha tornat per quedar-se?

En principi sí, si no hi ha res de nou. El que sí que m’agradaria, que no estic fent perquè de moment no puc, és viatjar més, conèixer món. Tenir el meu campament base sempre aquí, a casa meva, però sortir a fora de tant en tant.

Sent una dona que, després de veure les possibilitats del camp, va decidir tornar a viure’n d’ell, què opina de la posició femenina en aquest sector?

Jo crec que el paper de la dona és fonamental. Moltes vegades som les que fem els canvis, i les que estiram el carro. Som les que anam a les fires, les que ens movem per diferenciar-nos… I encara que en l’època de la meva mare la madona estava en un segon pla, ara a poc a poc estem tenint la posició que ens pertoca. Ja s’està igualant més, per sort, i era molt necessari.

Per posar un exemple d’aquest segon pla de què parlava, la meva mare, actualment, té 67 anys, i encara no s’ha jubilat. De jove no l’havien donada d’alta quan tocava, perquè abans funcionava així, i clar, va començar a cotitzar molt més tard.

Teniu plans futurs que encara no s’hagin pogut aplicar a S’Ullestrar?

Sí. Ara, a part de les portes obertes que deia, m’agradaria donar d’alta el tema de poder fer visites aquí amb famílies a l’estiu, perquè veig que és una de les activitats que em demanen més. De fet, aquí tenim un punt de venda del formatge, i veure que la gent prefereix venir abans que anar al mercat del poble, ja demostra les ganes del públic de veure l’essència del camp, de cercar l’autenticitat d’anar al lloc on fan el producte. Per açò, estem dins un programa amb el Consell Insular i la SEGITTUR per organitzar activitats experiencials amb el sector primari.

I, després, amb Menorca Preservation també estem dins un programa de formació, a través del qual estem mirant per fer alguns canvis que ens permetin anar cap a una agricultura més sostenible. Encara no sabem si anirem cap a l’ecològica o cap al regeneratiu; però el que sí que tenim clar és que volem fer algun canvi perquè la nostra activitat tengui menys impacte en la naturalesa. Sabem que a S’Ullestrar hi ha coses que es podrien fer millor, i moltes no és que no les fem per falta de voluntat, sinó perquè, moltes vegades, ens falten els recursos. Encara que haguem fet tota la vida de pagesos, hi ha coses que se’ns escapen, i necessitam algú format i expert que ens pugui donar una empenta cap a fer les coses millor.

  • Publicidad
    El Iris