La cuina marinera prohibida

Diuen que l’home és el major dels depredadors i que irracionalment ha sobreexplotat els recursos naturals i ha causat que espècies molt comuns i abundants fa unes dècades, avui per avui subsisteixin gràcies a la protecció que se’n fa de les mateixes.

Antany existia una cuina marinera de subsistència, molt present als mesos d’estiu, i era aquella relacionada amb els mol·luscs que es solien agafar damunt les seques i en aquelles sortides de nit i en barca, per a fer provisió de crancs peluts, pegellides, pades i cornets de vorera amb els que es cuinaven arrossos, calderes i oliaigues, o bé plats de cuina antiga marinera com eren els crancs peluts amb cebes o amb tomatigat, entre altres. Aquesta sobreexplotació del medi natural, va obligar a protegir-los i prohibir el anar a fer crancs, potser una de les activitats cinegètiques més antigues a les nostres illes, perquè la caça, la cercada de crancs, potser era un dels costums que havíem heretat des dels temps dels talaiòtics, una societat que vivia també dels fruits que els hi donava la mar.

Avui en dia són pocs els “furtius”, que es permeten el “luxe” de fer una petita cercada de crancs una vegada a l’estiu sota el risc de ser ells els capturats pel Seprona, i pagar cara aquesta menjada ancestral.

Diuen que el principal depredador del cranc pelut a Menorca, era el sabater de banqueta, persona experimentada en les arts de la caça i de la pesca, en la cercada d’espàrrecs, esclata-sangs i tot allò que els hi brindava la terra i la natura. Agafar crancs no era una tasca fàcil, tenia un ritual i una estratègia molt especial. Des de cercar les caseres, bromejar, i amb l’ajuda d’una coa de peix fer sortir el cranc del seu cau per a enxampar-lo. Era una lluita entre l’home i la natura, amb el perill de caure damunt les seques, de que et mossegues una morena o de tornar a terra fent “capot” que vol dir sense cap captura.

Altres “menjars” de la mar, avui prohibits eren les nacres, que estan amb més perill d’extinció que els crancs i les pegellides, especialment per la moda dels anys 70 i 80 de fer souvenirs amb les seves closques, que es venien pintades i adornaven moltes cases d’estiueig tant de turistes com residents. Les nacres es menjaven crues o bé amanides amb unes gotes de llimones, com es va amb les escopinyes gravades, però d’ella sols era comestible el seu muscle, de textura semblant a la del calamar i gust de navalla o d’ostra. La resta no era bona a menjar d’agre que era. A Menorca era ben present a moltes platges, entre la posidònia, de fet a Santandria hi ha encara la Cova de Sa Nacra, restaurant de platja fundat als anys 60 per Nicolau Cabrisas, en Colauet, que servia els arrossos en les closques de nacra a modus de plat.

Altres mol·luscs que avui en dia tampoc es poden pescar o bé que ja no són consumits com es feia antany són els peus de cabrit i els dàtils de mar.

Els peus de cabrit, juntament amb els dàtils i les escopinyes van formar part dels vermuts, i també dels arrossos mariners dels anys 50, 60 i 70 del segle passat. Eren potser el mol·lusc més apreciat pels illencs. De carn dura i molt gustosa eren ingredient que no faltava als arrossos i calderes, de la mateixa manera que els preparaven bullits o bé al vapor, com també eren deliciosos a la planxa o damunt unes brases de llenya d’alzina o d’ullastre.

Els dàtils, que es feien dins les roques, ens recordaven de gust a les escopinyes de gallet i també als musclos de roca. Era un mol·lusc que creixia poc a poc, i el fet que els anys 70 i principis dels 80 se’n fessin ajudats de bombones d’oxigen, pràctica avui prohibidíssima, van acabar amb aquest mol·lusc, que de tan en tan podem trobar, si bé són els de l’Atlàntic, que res tenen a veure amb els d’aquí. El dàtil es solia menjar a la planxa, saltejat dins una paella, amb un poquet d’oli d’oliva, all i julivert picats i un raig de vi blanc sec. També eren molt bons a la graella o per a fer-ne un arròs.

Com podem veure, hi havia un bon ventall de productes que ens brindava la mar que avui en dia, ja no podem consumir, perquè no hem sabut recol·lectar-los amb mesura. També la contaminació dels ports i els seus voltants, ha malmès aquests fruits de la mar, que com hem dit, ens van alimentar des del temps ancestrals dels talaiòtics que van poblar les nostres illes.