El codony, la fruita que perfumava les cases a la tardor

Bep Al·lès/Ciutadella - Hi ha fruites que arriben cada any amb una estació i d’altres que, a més, duen associada una olor, un record i una manera antiga de viure. El codony és una d’aquestes. Durant generacions, quan arribava el mes d’octubre, els codonyers dels patis, horts i llocs menorquins començaven a oferir una fruita aspra en cru, però extraordinàriament aromàtica quan passava pel foc.

A Menorca s’han conegut tradicionalment el codony i la codonya. El primer sol fer fruits de mida mitjana, irregulars i amb arrugues més marcades; la codonya, en canvi, produeix fruits més grossos, llisos i fàcils de pelar. Una vegada collits, es poden conservar durant setmanes, cosa que antigament permetia aprofitar-los progressivament al llarg de la tardor.

Però si hi ha una elaboració que identifica el codony a la nostra cuina és el codonyat. Octubre era temps de fer-ne provisions i guardar-les al rebost per als mesos següents. Aquell codonyat serviria després per farcir els pastissets menorquins i l’antic pastís de conserva, però també arribaria a les taules de Nadal, Cap d’Any i Sant Antoni, i fins i tot formaria part dels panellets o del cuscussó.

El codonyat tenia, però, una vida molt més quotidiana. Una llesca de pa, un tros de formatge vell de Menorca i una porció de codonyat o de figat constituïen una bereneta senzilla i energètica, tant a la pagesia com als pobles. Una combinació que avui continua tenint tot el sentit perquè la dolçor del codony contrasta perfectament amb el punt salí i intens dels formatges curats.

També se’n feien gelees i melmelades, algunes vegades combinant el codony amb poma, una altra mostra de com la cuina domèstica sabia treure partit de cada collita. Aquestes elaboracions, guardades en pots, ajudaven a conservar la fruita i a donar varietat als berenars i a les postres.

Foto: Pau Gener Torres

El codony també es cuinava directament al forn. Xapat per la meitat, sense el cor, amb un poc de sucre i canyella, necessitava una cocció lenta que omplia la cuina d’una olor profunda i dolça. Una altra preparació antiga consistia a acabar-lo amb moscatell o vi dolç, obtenint unes postres humils, senzilles i molt aromàtiques.

Més enllà de les postres, el codony també ens parla d’una cuina basada en la conservació i l’aprofitament. Fer codonyat permetia allargar durant mesos una fruita de temporada i disposar d’un farciment per a dolços i elaboracions festives. Era una manera pràctica d’organitzar el rebost i, al mateix temps, de mantenir sabors de tardor quan ja havien arribat els dies freds.

Avui el codony ha perdut bona part de la presència que tenia als nostres rebosts. Recuperar-lo, però, és tornar a una cuina estacional, d’aprofitament i sense presses. És recordar aquells dies de tardor en què una olla de codonyat o una safata al forn bastaven per perfumar tota la casa i anunciar que l’hivern ja no era gaire enfora.