La magrana, entre la cuina i la memòria

Bep Al·lès/Ciutadella - Octubre i novembre són mesos de magranes, caquis, serves, nesples i codonys, fruites que durant generacions han marcat l’arribada de la tardor a les cases menorquines. Entre totes elles, però, la magrana ocupa un lloc especial, tant per la seva presència a la cuina com per la càrrega simbòlica que ha acumulat al llarg dels segles.

Fruit del magraner, la Punica granatum és una espècie d’origen mediterrani i asiàtic que s’ha adaptat perfectament a Menorca. És resistent a la secada i, antigament, era habitual trobar un magraner als patis, horts i tanques de moltes cases. A l’illa n’hi ha varietats dolces i agres, cadascuna amb usos ben diferents, i durant molt de temps fou una d’aquelles fruites que formaven part natural del paisatge domèstic menorquí.

A la cuina, la magrana dolça ha estat sobretot fruit de postres. Els seus grans, de color vermell intens, s’han menjat sols, amb sucre, amb vi dolç o moscatell, o bé incorporats a ensalades de fruita. També combinen amb formatges frescos, iogurts i elaboracions dolces. Era una manera senzilla d’aprofitar un producte de temporada, sense necessitat de grans preparacions, deixant que la fruita fos la protagonista.

Més singular és l’ús de la magrana agra. Amb ella s’elaborava antigament una salsa espessa o arrop que es reservava per a plats importants, especialment rostits de porcella, capons, gallines o gall dindi. La salsa de magranes agres era pròpia de celebracions, molt vinculada a Nadal i Cap d’Any, i constitueix un bon exemple d’aquella cuina menorquina que sabia combinar dolçor, acidesa i carns rostides. És una elaboració que avui gairebé ha desaparegut de les cuines domèstiques i que mereixeria ser recuperada.

El suc de magrana tampoc no és cap moda moderna. Al segle XVIII, el clergue alemany Christoph Friedrich Lindemann ja deixava constància que els menorquins eren afeccionats a beure’n, tant pel seu caràcter refrescant com per les propietats que aleshores se li atribuïen. Aquesta referència ens mostra fins a quin punt la fruita formava part de l’alimentació quotidiana de l’illa.

Però la magrana va molt més enllà de la cuina. Al llarg de la història ha simbolitzat fecunditat, poder, vida, mort i espiritualitat. Ha estat present en les tradicions jueva, cristiana, grega, egípcia i musulmana, sempre associada a l’abundància dels seus grans i a la forma coronada del fruit.

A Menorca fins i tot existia la creença que, en menjar una magrana, cada gra ingerit ajudava a salvar una ànima del purgatori. Una mostra més de com alimentació, religiositat popular i superstició sovint caminaven plegades.

També és una fruita que parla de temporalitat. La seva presència a les cuines coincidia amb els primers frescs, amb el canvi de ritme del camp i amb l’entrada dels productes de tardor, lligant alimentació, paisatge i calendari natural menorquí.

Avui, quan estam immersos en la primavera d’hivern, recuperar la magrana és també recuperar una part de la nostra cultura gastronòmica. Un fruit humil, gairebé domèstic, que ens recorda que la cuina tradicional també es construeix amb estacions, paisatge, creences i memòria.