Coques, fred i vida de tardor

Ja esvaïda de la memòria de molts, aquella que en temps antics havia estat una suculenta llepolia infantil, la coca amb metles, va desaparèixer definitivament fa anys, víctima del nostre paladar displicent i avesat a gustos importats, aliens a allò que és genuïnament illenc. Per açò no ens aventurarem a fixar l’època de l’any en què s’acostumava a pastar-la i coure-la, després de guarnir-la amb ametlles col·locades dretes, incomprensiblement amb clovella i tot.

A banda d’aquesta, i seguint la pauta marcada per les diferents èpoques de l’any, la rodona coca, que volta contínuament per la taula menorquina com a satisfactòria solució per a les berenetes dels infants i per als sopars frugals acompanyats de cafè amb llet, admet els complements més diversos i sorprenents, des dels sabors més dolços fins als més salats, amb pebre o ben amanides d’all.

Així, quan arriba Sant Joan, apareixen les coques amb albercocs, seguides de les de prunes, també ensucrades, que en aquells dies es mengen a la vorera de la mar, al fosquet. Després, en plena abundància estiuenca de verdures i hortalisses, arriba la suculenta coca amb pebres, i també la de sofrit i la de tomàtigues.

Ara, quan els fruits de l’hort ja s’han acabat, dins els característics cubells de fusta apareixen a les botigues de queviures les conserves salades que permeten elaborar la saborosa coca amb pinxes, tan cercada al rebost familiar.

I si en aquells característics recipients abunden les sardines, les pinxes conservades, tampoc no queden enrere les bigues del sostre de l’establiment, d’on pengen els bacallans assaonats, d’olor forta i penetrant, un producte de la mar providencial en aquesta època de transició, que permet substituir les coquetes o raoles més modestes de l’economia domèstica per les apreciades raoles de bacallà.

No direm encara que el fred s’hagi deixondit i hagi botat del seu llit gelat per voltar pels carrers, però sí que, durant les nits i a primera hora del matí, un airet sec, una mica més que fresc, ens aconsella tornar a fer amistat amb l’americana i ens fa enfonyar les mans dins les butxaques durant els curts passejos matinals d’anar fins es Mirador, camí de la feina.

Aquests alens freds són els mateixos que han escombrat les reunions familiars a la fresca, damunt les aceres, i han suprimit de manera imperativa el passeig dominical del fosquet per la plaça des Born, obligant a traslladar-lo davall els porxos de Ses Voltes.

La família ja no surt a pendre sa fresca al carrer després de sopar, sinó que es reuneix a l’estudiet per escoltar com la ràdio desgrana les emissions de discos dedicats, mentre el pare llegeix el diari i la mare sargeix calces o fa labors.

És aleshores quan es recorden aquelles veritats que Jerome K. Jerome assenyala a la seva novel·la Tres homes en una barca, sense comptar-hi el ca. En realitat, el vademècum de l’autèntica felicitat en aquest món estaria format per «una llar; qualcú que t’estimi i a qui estimar; un ca; un moix; un llibre i una pipa».

La pipa treu un fum dolç i vesut. El moix s’ha arraulit devora el foc, i el ca dormita, en un son lleuger i innocent, als nostres peus.

Josep Al·lès Quintana, octubre de 1951