Del Samhain a Tots Sants: de les fogueres celtes als bunyols amb arrop i els panellets de casa nostra

Quan arriba la fi d’octubre i el vent comença a bufar amb aquell regust d’hivern, Menorca canvia de ritme. Els carrers s’omplen d’olors de forn, de calidesa domèstica i de records d’altres temps. És Tots Sants, una de les festivitats més arrelades del nostre calendari, i tot i que avui conviu amb la imatge moderna del Halloween, les seves arrels s’endinsen molt més enrere, en antigues tradicions europees com el Samhain celta.

El Samhain marcava el final de la collita i l’inici de l’època fosca de l’any. Era un moment de transició, de canvi de cicle, quan —segons les creences— el vel que separa el món dels vius i el dels morts s’aprimava i els esperits podien visitar els seus familiars. Les fogueres i els banquets eren rituals per honorar els avantpassats i, alhora, per preparar-se per al fred i la foscor imminents. Amb el pas dels segles, el cristianisme adaptà aquestes celebracions i els donà una nova lectura: el dia de Tots Sants i el Dia dels Difunts, l’1 i el 2 de novembre, com a jornades per recordar els morts amb pregària i serenor.

A Ciutadella i arreu de l’illa, aquestes dates sempre han tengut un caràcter íntim i familiar. Encara avui, moltes famílies visiten el cementeri, duen flors i dediquen una estona al record. Però també era —i continua essent— un temps de trobada a la cuina, d’aquells plats que només surten una vegada l’any i que porten amb ells un sabor de memòria ancestral.

Els bunyols amb arrop de figa de moro, dolços i aromàtics, són hereus d’aquelles ofrenes de tardor que combinaven el fruit de la terra amb l’escalfor de l’oli i del foc. Els panellets, vinguts del món català però perfectament integrats a les nostres taules, comparteixen el mateix esperit de comunió i celebració. I no podem oblidar els panets de mort, gairebé desapareguts, que antigament s’oferien per recordar els difunts, ni tampoc la mel i mantega, aquella senzillesa dolça que evoca altres èpoques.

Potser darrere les disfresses i les carabasses que ens han arribat de fora amb el Halloween, encara hi roman, amagada però viva, la mateixa essència d’aquell vell Samhain: la necessitat humana de fer una pausa, mirar enrere, recordar els qui ja no hi són i encendre, ni que sigui simbòlicament, una petita llum dins la foscor que anuncia l’hivern.