Una caldereta de 1895 (i II)

Bep Al·lès/Ciutadella - “Després d’haver-vos torcat es morros d’es suc de sa Caldereta -ens diu Ortiz-, començ a posar taula i a treure els plats següents”. Tot indicant quins seran els capítols del seu assaig, escrit segons l’autor “un dia de molta calor de l’any 1895” on “ha estat impossible fer un plat de llagosta perquè a Fornells, amb sa calor, se moren.

Aquest fragment és més valuós del que es pot semblar, perquè Fernando Ortíz es refereix al “suc de sa Caldereta”. La frase, aparentment anecdòtica i inserida dins una metàfora literària, adquireix una transcendència extraordinària. Perquè documenta l’ús de la paraula caldereta l’any 1895, i ho fa en un context clarament gastronòmic. Aquest detall ajuda a desmuntar la teoria, repetida durant anys, segons la qual el mot hauria estat una incorporació tardana, popularitzada només als anys seixanta o setanta amb l’expansió turística i la projecció comercial de la caldera de llagosta reconvertida en “caldereta de llagosta”.

La força d’aquesta menció és doble. D’una banda, confirma que la paraula existia i circulava en l’imaginari menorquí molt abans del turisme modern. De l’altra, mostra que el terme ja tenia prou entitat perquè el lector de l’època el reconegués sense necessitat d’explicacions. És a dir, no era una invenció sobrevinguda, sinó una expressió arrelada, viva i comprensible dins la cultura popular. I això, en història gastronòmica, és fonamental: els plats no només existeixen perquè es cuinen, sinó també perquè es diuen, s’escriuen i es transmeten.

Encara hi ha un altre element especialment revelador. Ortíz relaciona Fornells, la llagosta i la caldereta, deixant entreveure que ja a finals del XIX aquest vincle era conegut i significatiu. La menció no només reforça l’antiguitat del plat, sinó també la seva geografia emocional: Fornells apareix ja com un espai de referència dins l’imaginari culinari menorquí. A més, el text conviu amb altres al·lusions a l’oliaigua, les formatjades o les porquejades, cosa que situa la caldereta dins un univers gastronòmic coherent, profundament insular i popular.

Trobar caldereta en un escrit de 1895 és, en definitiva, molt més que rescatar una paraula. És recuperar una prova que ajuda a defensar l’autenticitat d’un patrimoni culinari sovint simplificat per la postal turística. És recordar que la gastronomia menorquina té arrels fondes, matisos i memòria escrita. I és entendre que, de vegades, una paraula trobada a temps pot ser tan reveladora com la millor de les receptes.

Principi i prostes (entrant i postres), o el que seria un menú complert ens convida a una fer una segona lectura, a endinsar-nos a la Ciutadella de finals del segle XIX vista amb els ulls d’un adolescent. Un jove i no una persona major, que viu i relata la Ciutadella de finals de segle, del XIX, amb fets tant quotidians com podia ser una nedada a sa platja Gran, una anada a vega amb pescada i romandre a Cala en Blanes, de personatges populars i de les festes de Sant Joan, de la que és autor d’un treball més complert, ja ens deixa entreveure, que aquell al·lot de 14 anys, que escrivia en la nostra llengua, no passaria desapercebut.