Ses mesurades, la festa pagesa de comptar el blat

Entre les antigues costums arrelades al camp menorquí hi havia sa celebració de ses mesurades, és a dir, el recompte de la quantitat de blat que cada lloc havia recollit durant l’any. No era només una feina agrícola. Era també un acte de comunitat, de festa discreta i de reconeixement a l’esforç de tota una anyada.

Arribat el dia assenyalat, el pagès procurava tenir amuntegat al centre de l’era tot el blat recollit. També avisava els altres pagesos, missatges, parents, amics i vesins perquè l’ajudassin en aquella feina que, més enllà del càlcul, tenia molt de ritual. El propietari de la finca i el pagès que la menava convidaven els assistents, i l’acte es convertia en una trobada de germanor, viscuda amb goig i respecte.

Quan arribava l’hora, tots plegats es dirigien cap al tancat on hi havia l’era, aquell cercle enrajolat i envoltat de barana blanca que durant l’estiu havia estat el cor del lloc. Al centre s’hi aixecava el munt de blat, cobejat i estimat, fruit de mesos de feina. Dalt la caramulla hi solia destacar una canya llarga rematada amb un pedaç negre, a manera de flàmulla, per espantar els aucells i evitar que convertissin aquell tresor en menjua.

Abans de començar, els assistents solien fer el seu pronòstic sobre el nombre de barcelles que podia contenir el munt. Enmig de l’expectació, començava la mesurada. Amb el pesat celemí, els mesuradors anaven omplint i buidant el gra una vegada i una altra, mentre el bolillo rodava i la veu clara anunciava cada mesura: “Primera va!”, “Van dues!”, “Van nou!”, fins arribar al recompte final. Cada quantitat quedava anotada damunt una caramuixa seca, on amb un ganivet s’hi feien senyals o hendidures per no perdre el compte.

Mentrestant, els convidats, asseguts a la dura barana de l’era, comentaven la jornada i feien broma entre ells. La gent jove escoltava; els pagesos més vells aportaven experiència; i el propietari, juntament amb algun home de confiança, seguia atent el recompte.

Acabada la feina, venia el moment de l’obsequi. Propietari i pagès acostumaven a convidar els presents a bunyols o dolces, anís, síndria i coques, que la madona presentava amb aquella cura pròpia de les cases pageses ben regides. Era el final amable d’un acte que havia començat com una necessitat i acabava com una celebració.

Sovint, la lluna blanca sorprenia el retorn de la comitiva cap a les cases, entre converses animades i cants innocents. En aquell silenci del camp, lluny del renou del món, ses mesurades eren molt més que comptar blat: eren una manera d’entendre la vida, la feina compartida i la pau antiga dels llocs de Menorca.