Martina Fedelich, madona de Son Piris

Miriam Triay / Ciutadella – Na Martina Fedelich fa tota la vida que viu i conviu al camp menorquí. De família pagesa, es va casar ben jove, l’any 1996, amb en David Pons Herrera, un ciutadellenc que, tot i venir del poble, tenia gust i ganes de treballar la terra. Així, el seu camí va seguir les passes dels seus avantpassats, i actualment, és la madona del lloc de Son Piris. Que treballa, juntament amb el seu marit, i el seu fill.

Des de Foodies, una vegada més, hem volgut donar veu al camp menorquí, i a la figura de la dona en aquest; mostrant, en tot moment, la importància del sector primari per a la nostra economia i societat. És per açò, que hem conversat amb na Martina.

Com acaba sent la madona de Son Piris?
La meva família tota la vida s’ha dedicat al camp. I encara que jo mai m’havia plantejat si volia seguir o no les seves passes, quan vaig conèixer al meu actual marit, ho vaig tenir clar. Ell venia de poble, però des de ben petit ja sabia que volia treballar la terra.

Va ser així com, l’any 1996, ens vam casar i vam partir a viure a la Cavalleria Vella. En aquest lloc ens vam dedicar a fer formatge, durant setze anys. Fins que el 2012, vam partir a viure a Son Piris, on hem estat fins avui.

Noltros només hem estat a dos llocs durant la nostra trajectòria. Hem tingut sort, no ens hem hagut de moure gaire.

Pel que comenta, no s’ho havia plantejat, però… tenia idees alternatives a treballar el camp?
No, no m’ho havia plantejat mai. Ni una cosa ni l’altra, però la vida al camp l’havia vist des de petita. I al final, és alguna cosa que es dur dins, que t’ho sents. Si no t’agrada molt, i no ho vius completament, no t’hi pots dedicar. Ja t’ho dic jo. És una feina massa dura i dedicada, perquè ho pugui fer qualsevol.

I com definiria Son Piris, el lloc on esteu actualment?
No és un lloc molt gran, la veritat. Però bé, com jo sempre dic, si no ets molt gran, pots controlar més la qualitat del que fas, que és el més important. Així, a ca nostra som tres persones que treballam la terra. El meu marit, el meu fill i jo. I ens dedicam a fer formatge, com ja fèiem a la Cavalleria Vella.

De fet, quan noltros vam entrar el 2012, al lloc només es venia la llet, no es feia formatge. Així que vam haver de muntar la formatgeria, i començar de zero. Al principi, veníem el formatge tendre a un madurador, qui també el comercialitzava. Fins que, el 2016, vam crear la nostra pròpia marca, i des de llavors ja maduram i comercialitzam el formatge noltros.

Tota la producció és enterament vostra, idò?
No. Hi ha una part que ens la compra la Cooperativa del Camp de Menorca, i la maduren i comercialitzen ells, sota el nom de Meloussa.

I també venem llet a Coinga. Açò ens permet que, si tenim algun imprevist; estem malalts, hem d’anar de viatge, o el que sigui, aquesta part almenys ja està col·locada i venuda. Si no seria un passar pena constant.

I només veneu formatge i llet, idò? És la vostra especialitat?
A Son Piris, a més de tenir una seixantena de vaques, també tenim uns quants bens i alguns porcs. Els quals també comercialitzam, però no treballam. Esteim especialitzats, únicament, en formatge i llet, sí.

Com funcionau a Son Piris? Quines són les tasques que teniu cada un dels que hi feis feina?
Cadascú té les seves tasques més concretes, amb les quals ens especialitzam. Però també hi ha altres feines que fem un poc entre tots.

Per exemple, jo m’encarreg més del tema de la maduració, i de la burocràcia. El meu fill s’encarrega més dels animals. I el meu home de l’elaboració del formatge. Ara bé, quan és hora d’anar a munyir, hi anam tots. Quan feim formatge, formatjam tots tres. Vull dir que encara que tinguem tasques més concretes, tots fem de tot.

I com definiria, idò, el seu paper? Com és ser la madona?
Tens molts de papers.

Jo crec que les dones al camp, avui dia, som una part clau. I que cada vegada açò es veu més i se sap més. Que tenim més visibilitat que no abans.

Però bé, ser madona no només és viure al camp, és implicar-te en la feina, i en tot el que hi ha al darrere.

I consider que a cada lloc es viu diferent. No és com abans que, potser, hi havia unes tasques més concretes i establertes per les madones, i d’altres pels l’amos. Ara, cada lloc és un món. No perquè siguis dona has de fer o et toca fer una feina en concret.

Abans, per exemple, només munyien els homes, ara, com ja he dit, jo som una de les tres encarregades d’anar a munyir.

I a jo, per exemple, no m’agrada conduir el tractor, però sé que hi ha dones que sí, i que ho fan. Abans seria impensable.

Amb açò hem evolucionat i hem canviat molt. Ara s’entén que la dona dins el lloc té un paper fonamental, i igual de canviant que el de l’home. Que és capaç de fer el que es proposi. Per tant, no veig que hi hagi diferències entre homes i dones.

Abans ha comentat que aquesta és una feina molt dura… en quin moment diria que es troba?
Jo consider que estem en un punt en què ens posen traves de per tot. La nostra feina ja és prou feixuga, física i que desgasta, com perquè cada vegada haguem d’emplenar més papers, i haguem de pagar més per poder comercialitzar els nostres productes. Sembla que hauria de ser al revés, que sent un sector tan important de la nostra societat, ens haurien d’alleugerar un poc, posar-nos-ho més fàcil. Idò no. Cada vegada van afegint més coses, més controls, més papers, més inspeccions…

És molt difícil, el món nostre. I crec que és molt trist que en lloc d’ajudar-nos, cada vegada ens ofeguin més. No sé si podrem aguantar molta estona més amb aquest ritme, perquè després de la feinada que feim, cada vegada ens donen menys, i ens demanen més.

A què es refereix amb açò?
Mira, amb el tema preus, per exemple. Potser tu vas al supermercat i consideres que el formatge cada vegada és més car. Però, t’has aturat mai a pensar tota la feina que hi ha darrere un formatge? Jo crec que moltes vegades no, que la gent no n’és conscient. Per açò a Son Piris vam començar a organitzar visites, perquè la gent vingués, i veiés tot el que suposa i tot el que amaga, un formatge. Perquè creim que és molt important que la gent vegi com es fa, per entendre’n el preu, i el valor.

I tot i així, el formatge de Menorca es ven molt barat. Perquè moltes vegades hem vist com formatges de fora es venen a quaranta euros el quilo. De menorquí a aquest preu, no en trobaràs cap.

Però bé, seguirem lluitant i fent el possible. Per mantenir-nos i aguantar. I a veure fins quan podem.

Aquestes visites que comenta… en què consisteixen?
Vam començar fent-les amb la Cooperativa del Camp. I la veritat és que ha agradat bastant. La gent ve, veu comes fa el formatge, els explicam tots els processos i en què consisteixen, i després l’acaben degustant. Com dic, noltros els vam començar a organitzar perquè la gent entengués i fos conscient del que hi ha al darrere. Però la veritat és que ens ha sorprès la quantitat de gent que vol venir i que s’interessa.