Marc Moll desvela els secrets de la camamil·la menorquina al nou Quadern de Folklore

Bep Al·lès/Ciutadella - El Col·lectiu Foklòric de Ciutadella ha publicat un nou Quadern de Folklore, el nombre 159, ja. Aquesta vegada es tracta d’un estudi elaborat pel mestre artesà herbolari, Marc Moll Marquès, sobre el món de la camamil·la menorquina, que segur que despertarà l’interès. El llibre es presentà el 10 de març a Ciutadella a la sala d’actes del Casino 17 de Gener, entitat que organitza l’esdeveniment. Parlam amb Marc Moll per saber més sobre aquesta feina

Des de quan treballes el tema de la camamil·la menorquina i quines coses que has après t'han sorprès més?

Fa sis anys que treball a nivell tècnic en el cultiu i assessorament de la camamil·la de Menorca, a finques radicades tant a Menorca com a Mallorca. Ara bé, des del punt de vista etnobotànic —usos tradicionals, remeis i productes elaborats amb camamil·la— hi estic vinculat des de fa més de trenta anys, especialment en l’àmbit de les aplicacions medicinals.

Una de les coses que més m’ha sorprès és l’estructura de treball que hi havia antigament a Menorca: des de la recol·lecció fins a l’exportació, existia tota una cadena de persones a l’illa que s’hi dedicaven de manera temporal. La quantitat de gent que hi va treballar i el complement econòmic que suposava per a moltes famílies va ser molt important. A més, les seves aplicacions medicinals la van fer coneguda i valorada a mitja Europa.

Quines diries que són les principals virtuds de la camamil·la menorquina i les principals diferències amb camamil·les d'altres regions?

La camamil·la menorquina destaca per les seves propietats antiparasitàries i antifúngiques. També ajuda a relaxar el sistema nerviós, a baixar la tensió arterial, a regular el sucre en sang, a millorar la digestió i a regular la menstruació.

En comparació amb camamil·les d’altres regions, es caracteritza per una major intensitat i concentració de principis actius, fet que li dona una personalitat pròpia tant en sabor com en efectes.

Tenen les mateixes propietats la camamil·la cultivada que la que es troba salvatge?

La camamil·la silvestre és, en general, més activa i més amarga, especialment quan creix arran de mar, en condicions més extremes. En canvi, la camamil·la cultivada, si creix en terres més interiors i es rega, té un sabor més suau. Tot i això, amb un bon maneig agronòmic es poden mantenir propietats molt similars.

Quins perills poden afectar la camamil·la silvestre de tota la vida?

Un dels principals perills és la Xylella, una malaltia que pot arribar a través de plantes ornamentals o de jardí i que podria afectar greument les poblacions silvestres. També és un problema la recol·lecció irresponsable de persones que arrabassen la planta sencera per agafar-ne la flor, en lloc de tallar-la correctament.

Trobes que la feina a favor de la nostra camamil·la pot posar en risc la seva supervivència en la naturalesa?

No. Actualment, més del 90% de la producció que es ven i es consumeix és de cultiu. La feina que es fa avui dia és per posar-la en valor i donar a conèixer aquest producte tradicional des d’una altra perspectiva, més sostenible i controlada.

Quines feines tradicionals en relació amb la camamil·la encara són plenament vigents avui, cent anys després?

Pràcticament totes les fases del procés es mantenen, tot i que més mecanitzades. En lloc de segar amb falçó, avui es fa amb tallar-bardisses; s’eixuga a l’ombra, com abans, i després es talla la bolla seca amb màquina, mentre que antigament es feia manualment. Tot i la mecanització, continua essent un procés laboriós i en gran part manual. Per açò és una planta cara per la ma d’obra que necessita tot el procés.

Aconselleries a algú que preparés camamil·la de les mates sembrades a una rotonda?

No ho aconsellaria, ja que les plantes de rotonda poden acumular tòxics procedents dels fums dels cotxes, i això no és saludable per al consum.

Consideres que la producció de camamil·la menorquina encara pot créixer?

Sí, pot i ha de créixer. Si la sabem valorar i promocionar com a producte tradicional, pot recuperar el lloc que li correspon. A més, una gran part dels cultius actuals ja són ecològics, cosa que n’incrementa el valor i l’interès en el mercat actual.