Les pomes antigues de Menorca, un patrimoni fruiter gairebé oblidat

Bep Al·lès/Ciutadella - Menorca conserva, en la seva memòria agrícola, un ric patrimoni de fruiters que durant segles formaren part del paisatge dels llocs, dels horts tancats de paret seca i de l’autosuficiència pagesa. Entre aquests fruiters, les pomeres ocuparen un lloc destacat, fins al punt que l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria en deixà constància al tom Die Insel Menorca, dedicat a l’illa dins la seva magna obra Die Balearen.

El llistat recollit per l’Arxiduc és avui una petita joia etnobotànica. Hi apareixen noms que evoquen colors, formes, gustos, procedències i també la manera popular de designar allò que era proper i quotidià: pomes brutes o de na Bruta, camoses, capsanes, de carall daurat, de coure agre i de coure dolça, de cul de matxo, d’escorça groga, del Bon Jesús, del ciri, de massanilla, de na Polida, den Kane, de pinyol, de randa dolça, de Santa Caterina, de Santa Caterina blava, de vidre, fogasses, massanes, massanes negres, olivares, reials, reials dolces, reinetes o franceses, retxades o robertes.

Aquests noms són molt més que una relació de varietats. Són una finestra oberta a una Menorca agrícola diversa, on cada lloc podia conservar la seva pomera, adaptada al sòl, al vent, a la sequera i a les necessitats de la casa. Algunes pomes serien més bones per menjar en fresc; d’altres, potser més adequades per guardar, coure, fer confitures o acompanyar plats de la cuina pagesa.

La desaparició progressiva de moltes d’aquestes varietats respon als canvis agrícoles, comercials i de consum. Però recuperar-ne els noms ja és una primera manera de salvar-ne la memòria. Les pomes antigues de Menorca parlen d’un temps en què el gust tenia arrels, el fruit tenia nom propi i la biodiversitat era part inseparable de la vida quotidiana.