Les cabòries pesqueres dels Arguimbau

Miquel Àngel Limón Pons/Alaior - No cal dir que Menorca, per raons de ser terra insular estretament abraçada pel mar, ha dat a la posteritat gent marinera de molta volada, si em permeteu la senzilla paradoxa. 

De tipus colrats i valents, de pilots agosarats i sapientíssims, en trobaríem potser un falcat, ara i adés. Em fixaré, però, en una peculiar combinació de mariner valent i d’ull espavilat per als negocis. Us parl de la saga dels Arguimbau de Ciutadella, la fama dels quals, en un moment determinat del segle XIX i part del XX, creuava els confins del mediterrani, fins atènyer aigües atlàntiques per devers les costes saharianes. 

Un dia, trobant-me en el plaer de fullejar el vell periòdic «El Eco de Ciudadela» de 1907, hi vaig trobar una narració fabulosa, amb un punt literari molt plausible i quallat. Heus aquí el que s’hi referia: 

«Se produjo en la estación gran revuelo, golpearon secamente las puertas, lanzó la locomotora su grito de libertad y, mientras el convoy movía sus anillos de serpiente de hierro, saltó a su departamento con agilidad juvenil mi amigo Arguimbau. “¡Hasta Madrid!”, me dijo, reflejando en su cara la alegría del luchador que cree próxima la victoria. Arguimbau [vol dir Francesc] es el tipo clásico del viejo marino balear. Su posición y su carrera le brindaron un vivir tranquilo, no alejándose de la costa, pero su ansia de lucha le llevó a explorar las costas del Sáhara».

Assegura el genealogista Antoni Guasch Bosch que Francesc Arguimbau Ferrer (1867) era un ciutadellenc casat amb Valentina Amengual Sanxo (1873); i que fruit del matrimoni  celebrat a Ciutadella el 26 de setembre de 1894, nasqueren cinc fills: Llorenç, Francesc, Conrad, Hilari i Joan.

Perfectament armat en els negocis naviliers, Francesc Arguimbau «revolvió Roma con Santiago, le fletó a otro mallorquín de cepa, Bernat de Cette, el vapor pesquero “Violeta”, y el Ministerio de Estado le subvencionó con 15.000 pesetas para su viaje de estudio. Arguimbau recorrió la costa de Cabo Blanco, estudió bancos de langosta, realizó pescas de altura, levantó planos y cartas, observó las costumbres de los naturales, escribió una memoria; y [ahora] una importante compañía de colonización pondrá a su servicio tres vapores viveros de 700 a 800 toneladas del tipo del “Isleño”, que podrán transportar desde Cabo Blanco (Sáhara) a Europa 60 mil kilos de pescado vivo en cada expedición; y que realizarán en 35 días de viaje redondo. Para la pesca dispondrán de 16 faluchos costaneros. Se levantarán faros y harán trabajos de balizamiento en la costa; se establecerá una factoría que se entenderá con los moros que se dedican al pastoreo y a las faenas agrícolas y sus tráficos; y creará, como derivación de la pesca, tres industrias: la de conservas para el pescado muerto; la de cola y aceites, y la de guano, que vendrán a robustecer los ingresos del vasto negocio que Francisco Arguimbau calcula en 10.000 pesetas diarias después de cubrir los gastos. ¿Son los del simpático marino sueños de rosa?», es demanava, irònic i dubitatiu, no sense causa objectiva, el redactor de la nota periodística. Jo no crec, però, que la febrada empresarial arribés tan alt.

«Una compañía de colonización que conoce el paño —considerà encara el relator de premsa— los acoge a libre plática y arriesga un importante capital, mientras continúan en Mallorca sin movilizar cuantiosos stocks que producen un tanto por ciento irrisorio. “Nadie es profeta en su tierra”, debe ser un viejo proverbio balear», que va postil·lar finalment l’autor sota la firma periodística de Pedro Recio [«El Eco de Ciudadela», 4-10-1907, 81]. 

En els anys de la Guerra Civil espanyola, la fama dels Arguimbau encara aguantava viva i ben adreta en la persona de Llorenç, fill de Francesc. Viatjant per l’illa italiana de Sardenya, Josep Pla tingué notícia de la brama fenomenal d’aquell personatge. Visitant la localitat catalanoparlant de l’Alguer, s’hi topà amb «un considerable espectacle —escriu la ploma del gironí—: vaig trobar-me amb un mite. [...]. Quan vaig arribar-hi, havia mort feia quinze dies. Havia arribat molt jove a Sardenya, no se sap com ni per què. Per les fotografies que vaig veure d’ell, devia ésser un home alt, ros, fort, d’espatlla sòlida, de mirada noble i tranquil·la, d’aspecte plàcid i tenaç. La calma i la sornegueria de les Mallorques: un home de les illes», que ho reblia el soberg l’escriptor de l’Empordà. 

A continuació, Pla s’endinsava en el retrat moral i comercial —de supervivència afuada i inherent a certs tipus insulars— de qui va afaiçonar la seva biografia presidida d’enorme fama com a “il re della aragosta” en aquells mars mediterranis. «Durant els primers anys de la seva estada a l’Alguer tingué copioses aventures sentimentals i produí alguns fills naturals, sense dramatisme, amb un tarannà casolà, reposat i discret. Feu el gran descobriment del país: descobrí que la llagosta de la costa occidental de Sardenya es podia comprar, per inexistència de transport, a preus irrisoris. Examinà el problema... Es feu de la seva propietat un vell i retut pailebot més aviat escrostonat, foradà el casc de l’embarcació i el convertí en un viver mòbil. Quan la vela fou alçada, emplenà el viver de crustacis i quan li semblà que el carregament valia la pena, trempà veles i amb el pailebot mig submergit realitzà el seu primer viatge a Marsella. Vengué la llagosta, que arribà perfectament viva, per molts diners, i l’operació  tingué un gran èxit».

Avui, en el bell mig de la follia de la llagosta com a delicatessen turístic i, alhora, com a somni d’estiu indigne de Shakespeare, la llagosta rutlla com no ho havia previst l’aventurer Arguimbau, aquell singular espècimen humà que Pla havia batejat, com a ésser impossible de suplantar, de veritable i genuí re della aragosta. Tots els altres són, ara com ara, ajudants de cuina que només pelen patata i fan ous estrellats per amanir-los damunt el crustaci vermell —més bé, de galtes roents per la vergonya aliena que senten en pensar en els clients.