El periodisme gastronòmic davant l’imperi del “like”

Bep Al·lès/Ciutadella - La gastronomia viu un dels moments de més popularitat mediàtica de la seva història. Mai no s’havia parlat tant de restaurants, cuiners, productes, tendències culinàries o experiències gastronòmiques com ara. Però, paradoxalment, mai no havia estat tan difícil distingir entre informació, promoció i simple entreteniment. La irrupció massiva dels influencers gastronòmics a les xarxes socials ha canviat les regles del joc i ha obert un debat incòmode, però necessari: qui informa realment sobre gastronomia i qui simplement crea contingut per alimentar un algoritme?

Els qui fa anys que exercim el periodisme gastronòmic hem vist transformar-se l’ofici a una velocitat vertiginosa. Durant dècades, la crítica culinària era un exercici basat en el coneixement, l’experiència, el criteri i la capacitat narrativa. Un crític gastronòmic no només descrivia un plat; contextualitzava una cuina, interpretava la tècnica d’un xef, analitzava el producte, el servei, el concepte i el discurs gastronòmic d’un restaurant. Hi havia investigació, comparació, rigor i, sobretot, independència.

Avui, bona part d’aquest espai ha estat substituït per vídeos de quinze segons on l’important no és què es menja, sinó com regalima una hamburguesa davant la càmera o fins on arriba el formatge fos abans que l’usuari passi al següent reel. La gastronomia s’ha convertit, massa sovint, en un espectacle visual de consum ràpid.

De l’anàlisi gastronòmica a l’entreteniment viral

L’evolució de les xarxes socials ha condicionat profundament la manera de comunicar. Els blogs especialitzats i els articles extensos han cedit terreny davant Instagram, TikTok o YouTube Shorts. L’algoritme premia la immediatesa, l’impacte visual i el contingut emocional. I molts creadors han entès perfectament com jugar aquesta partida.

El problema apareix quan l’entreteniment es presenta com a crítica gastronòmica.

Avui proliferen perfils que recomanen restaurants sense aportar pràcticament cap context: no expliquen la cuina, no descriuen les tècniques, no parlen del producte, no analitzen el servei ni el discurs culinari del local. Simplement mengen davant d’una càmera i generen impacte visual. El “mira com menjo” ha desplaçat, en molts casos, el periodisme gastronòmic tradicional.

No es tracta de demonitzar les xarxes socials ni de negar-ne la utilitat. La comunicació evoluciona i els periodistes també s’han d’adaptar als nous formats. El vídeo, els reels o els continguts breus poden conviure perfectament amb l’anàlisi seriosa i professional. El problema arriba quan desapareix el contingut i només queda l’espectacle.

El “free-die”: quan la invitació condiciona el relat

Un altre fenomen preocupant és el creixement de perfils que només existeixen gràcies a les invitacions gratuïtes. Restaurants que conviden a canvi de publicacions complaents. Creadors que només parlen de locals on no paguen. I recomanacions que, massa sovint, neixen més d’un acord implícit que no d’una valoració honesta.

El periodisme gastronòmic sempre ha conviscut amb invitacions, viatges de premsa i presentacions. Però existia una diferència fonamental: la independència del criteri. Un periodista podia acceptar una invitació i, tot i així, escriure una crítica negativa o decidir no publicar res si l’experiència no s’ho valia.

La lògica de molts influencers funciona d’una altra manera: si hi ha invitació, hi ha publicació. I això converteix la recomanació gastronòmica en publicitat encoberta.

El problema no és només ètic; també afecta el consumidor. El públic creu que rep una recomanació sincera quan, en realitat, sovint està veient una campanya de màrqueting disfressada d’experiència espontània.

La dictadura de l’algoritme

Les xarxes socials també han transformat el comportament de l’audiència. I aquí convé fer autocrítica col·lectiva.

Els continguts més treballats —aquells que analitzen la cuina d’un xef, expliquen una proposta gastronòmica o aprofundeixen en el producte— acostumen a generar menys interacció que titulars simplistes del tipus “el restaurant més car”, “on mengen els famosos” o “l’hamburguesa viral que has de tastar”.

L’algoritme premia el morbo, l’exageració i el consum ràpid. I molts creadors adapten el seu discurs a aquesta dinàmica perquè les mètriques manen.

Però reduir la gastronomia a una successió de rànquings virals i vídeos hiperbòlics empobreix la cultura culinària. La cuina forma part del patrimoni cultural d’un país. Parla de territori, identitat, tradició, creativitat i coneixement. Mereix alguna cosa més que convertir-se en un simple producte d’entreteniment efímer.

El valor del periodista gastronòmic

Defensar la figura del periodista gastronòmic no és un exercici de nostàlgia ni d’elitisme. És reivindicar el valor d’una professió basada en l’especialització, el coneixement i la responsabilitat informativa.

Un crític gastronòmic estudia, compara, contextualitza i argumenta. Coneix la història de la cuina, les tècniques culinàries, els productes, les tendències i el sector de la restauració. Té criteri per distingir entre una moda passatgera i una proposta gastronòmica sòlida.

L’influencer pot generar impacte. El periodista aporta profunditat.

Tots dos perfils poden conviure, però no són el mateix. De la mateixa manera que un aficionat al futbol amb molts seguidors no substitueix un periodista esportiu, gravar-se menjant davant una càmera no converteix automàticament ningú en crític gastronòmic.

Recuperar la mirada crítica

La gastronomia necessita tornar a posar en valor el contingut de qualitat. Explicar què hi ha darrere d’un plat. Contar les històries humanes que existeixen dins cada cuina. Analitzar la feina silenciosa de productors, cuiners i equips de sala. Anar més enllà del “lloc instagramejable”.

Perquè quan desapareix la crítica seriosa, qui hi perd no és el periodista: hi perd el lector, hi perd el comensal i hi perd també la mateixa gastronomia.

Potser la pregunta no és si hem de confiar o no en els influencers. La veritable qüestió és quin tipus d’informació volem consumir i quin model de comunicació gastronòmica estem alimentant cada vegada que premiem el soroll per damunt del criteri.