Una caldereta de 1895 (I)

Bep Al·lès/Ciutadella - Avui he donat una una ullada i de pas reordenar els Quaderns de Folklore. He obert el número 62. “Principi i Prostes, col·lecció d’aguiats menorquins”, escrit al 1895 a Ciutadella per un dels grans antropòlegs cubans, Fernando Ortíz Fernández, que passà la seva infantessa a la nostra ciutat i en fou autor de diferents treballs, entre ells aquest “Principi i prostes”, escrit als 14 anys -un any abans de tornar a la seva Habana natal- i dedicat al seu conco Llorenç Cabrisas i Caimaris.

“Principi i prostes”, editat a la “cuina” den Salvador Fàbregues al 1895 i que l’autor defineix com una “Col·lecció d’aguiats menorquins, que s’espera que cauran bé as ventrell” no és un llibre de cuina, ni és tampoc un llibre de gastronomia, però sí que hi ha un  bon nombre de referències als nostres plats, a la nostra cuina, als costums menorquins i també obren el camí de l’antropologia gastronòmica de la Menorca de finals del segle XIX.

Ortiz, al seu pròleg ens diu: “No és com sa caldereta den Ruiz, -fent referència a Àngel Ruiz i Pablo i el seu llibret “Per fer gana”-, de sa que quan hi pens encara m’en faig llepadits de sa saborosia que té (...)

La troballa d’una paraula, en aquest cas “Caldereta” pot semblar un detall menor, una simple curiositat filològica entre papers antics. Però en gastronomia, les paraules també conserven memòria, construeixen relat i donen categoria cultural a un plat. Per això resulta tan rellevant haver localitzat la paraula caldereta en un opuscle de Fernando Ortíz Fernández datat el 1895 a Ciutadella. No és només una descoberta lingüística: és una peça de gran valor per entendre la història de la cuina menorquina i, molt especialment, d’un dels seus símbols més reconeguts.

El text en qüestió, Principi i prostes, col·lecció d’aguiats menorquins, no és pròpiament com hem dit, un receptari ni tampoc un tractat gastronòmic en el sentit actual. Però sí que és un document d’un enorme interès antropològic, perquè retrata costums, plats, maneres de menjar i referències a la Menorca de finals del segle XIX. Escrit per un joveníssim Fernando Ortíz —amb només catorze anys, un any abans de tornar a l’Havana natal—, l’obra desprèn ironia, observació i una sensibilitat sorprenent per captar el paisatge domèstic i el costumari de la Ciutadella que despertava a la indústria de la sabata.

Ortíz, ja ens parla de calderetes al 1895, encara que ho fa a manera de metàfora, tot fent al·lusió al “Per fer gana” de Ruiz i Pablo, però gastronòmicament parlant, el que sí és important és que empra la paraula caldereta i no caldera.