La il·lusió també alimenta

Bep Al·lès/Ciutadella - «La il·lusió no es menja». «No es menja, però alimenta». El diàleg entre el coronel i la seva esposa a El coronel no tiene quien le escriba, de Gabriel García Márquez, transcendeix la literatura per convertir-se en una metàfora universal sobre l’esperança, la perseverança i la dignitat. També pot servir per explicar, amb sorprenent precisió, la realitat del món gastronòmic actual.

La gastronomia és aliment, però és molt més que aliment. És cultura, identitat, territori i memòria. És el gest quotidià del productor que sembra sense saber com serà la collita. És la confiança del pescador que surt a la mar abans de l’alba. És l’esforç del restaurador que aixeca la persiana cada matí malgrat les dificultats. En tots ells hi ha una dosi imprescindible d’il·lusió, una força invisible que no apareix als balanços econòmics però que sosté projectes, famílies i comunitats.

Des dels grans temples de la cuina fins als petits negocis familiars, la il·lusió ha estat sempre un ingredient essencial. Sense ella seria impossible apostar per l’excel·lència, investigar noves tècniques, recuperar varietats agrícoles tradicionals o defensar productes de temporada davant la uniformització dels mercats. La il·lusió és la que empeny a fer les coses millor, a assumir riscos i a continuar avançant quan els números no sempre acompanyen.

Però la gastronomia també coneix la cara més dura de la realitat. L’augment dels costos, la incertesa climàtica, la pressió sobre els preus o la manca de relleu generacional obliguen molts professionals a moure’s entre l’excel·lència i la supervivència. En aquest context, la frase del coronel adquireix una nova dimensió. La il·lusió, efectivament, no es menja. Ningú viu només d’esperances. Però sense esperança tampoc no hi ha futur.

Fan falta polítiques, compromisos i decisions que facin viable el sector. Però també és totalment necessari preservar aquesta il·lusió que alimenta vocacions, protegeix paisatges i manté viu el vincle entre els fogons i la terra. Perquè darrere de cada plat, de cada producte local i de cada temporada hi ha persones que continuen creient que val la pena persistir.

I és aquesta convicció, silenciosa però tenaç, la que continua alimentant la gastronomia.