Els “picadors” de Santandria: records del boom turístic a Ciutadella

Bep Al·lès / Ciutadella – Quan parlam del boom turístic de les dècades de 1950, 60 i 70 a Menorca, molts recorden l’arribada dels primers avions i vaixells amb els primers visitants europeus, les platges que començaven a omplir-se de banyistes amb banyadors de colors vius i l’efervescència d’una illa que s’obria al món. Però darrere les postals idíl·liques i dels primers complexos hotelers hi havia també un fenomen humà i social que marcaria tota una generació: la figura del “picador”.

Un fenomen mediterrani

El “picador” era aquell jove que, encuriosit per la novetat i atret per la possibilitat de viure aventures, es movia pels hotels, bars i sales de festes on s’allotjaven o s’entretenien les primeres turistes estrangeres. No es tractava només d’una recerca amorosa, sinó també d’un desig de contacte cultural, d’aprendre idiomes i de viure experiències de llibertat que fins aleshores semblaven reservades a les pel·lícules o als viatges de somni, en una illa que patia encara les repressions de l’església i la dictadura.

A Menorca, com a altres punts de la Mediterrània, aquests joves aviat es convertiren en un símbol d’una època. La seva presència formava part del paisatge nocturn i festiu dels nous espais turístics, i a Santandria trobam alguns dels escenaris més emblemàtics.

Santandria, platja pionera

Santandria, situada a pocs quilòmetres de Ciutadella, fou un dels primers indrets on es va apostar pel turisme. Les seves aigües tranquil·les, la proximitat a la ciutat i la bellesa del seu entorn natural la convertiren en un lloc ideal per al desenvolupament dels primers establiments hotelers.

Entre aquests cal destacar l’Hotel Ses Set Voltes, que amb el seu estil senzill però modern per a l’època, esdevingué un punt de trobada clau. Allà arribaven visitants principalment alemanys, escandinaus i francesos que cercaven sol, platja i també un ambient distès, on l’ambient cosmopolita es barrejaven amb la tranquil·litat menorquina. Un altre referent fou l’Hotel Bahía, construit al 1955, situat damunt la platja i amb unes vistes magnífiques damunt la bahía de Santandria amb la torre de defensa del Castellà de Fons.

Per aquests hotels passaven molts dels primers “picadors”, que descobrien un món nou: joves estrangeres obertes, amb ganes de diversió, i amb un esperit més lliure que el que imperava encara a l’Espanya del franquisme.

Bars i restaurants: la vida social de la cala

El paper dels bars i restaurants de la zona fou fonamental. Can Carrió, situat gairebé damunt l’arena, era molt més que un bar de platja. Allà es reunien turistes i menorquins per compartir tapes, rialles i llargues converses que sovint es traduïen en amistats o històries d’estiu. A l’altra banda de la platja, i a cinc minuts a peu s’hi trobava Sa Nacra, amb el seu encant de cova i la seva proximitat al mar, es convertí en un altre escenari imprescindible. Era fàcil veure-hi taules plenes de visitants, guitarres improvisades i joves locals que feien mans i mànigues per trencar la barrera de l’idioma sota l’atenta mirada den Nicolau Cabrisas, en Colauet, que ben mereix un article apart.

Un altre establiment que marcà època fou el restaurant i sala de festes Sa Cabaña, regentat per en Juan Antonio Moll, que funcionava com a restaurant, i també a la nit com a sala de festes en un espai de ball, música i espectacle. Juan Antonio Moll fou un dels primers en introduïr a Menorca els sopars amb ball per als turistes. Ensalades o calderes de primer i porcella al forn de segon, sangria i música amb en Diego Vera i en Morales durant el sopar i després al jardí música moderna amb els Samurada o bé melódica amb en Tano. Allà els “picadors” trobaven un terreny perfecte: música moderna, llums tènues i l’ambient desenfadat d’un lloc pensat per a la diversió. Sa Cabaña es recorda encara avui com un dels primers espais de vida nocturna a la zona de Santandria.

L’art de “fer amistats”

La tasca del “picador” no era fàcil ni improvisada. Amb un anglès, francès o alemany rudimentari, molts havien après quatre frases bàsiques que repetien amb entusiasme. L’humor, el gest i el llenguatge corporal suplien la manca de vocabulari. Alguns, amb el temps, perfeccionaren l’idioma amb les classes particulars a l’hivern amb José Ares i fins i tot trobaren en aquell contacte inicial una via professional: guies turístics, cambrers, recepcionistes o comerciants que aprofitaren la seva experiència per obrir-se pas en el món laboral.

Però més enllà de les conquestes, el “picador” simbolitzava una obertura cultural. A través de la relació amb els visitants, molts menorquins conegueren altres maneres de viure, de vestir, de pensar i de divertir-se. Aquells estius foren un laboratori social on es mesclaven tradició i modernitat i també de mestisatge, perquè també foren uns quants els ciutadellencs que es van casar amb estrangeres, amb aquelles turistes que havien conegut a l’estiu.

Entre el mite i la realitat

Amb el temps, la figura del “picador” s’ha envoltat d’una certa llegenda. Per a alguns, fou un personatge romàntic i aventurer; per a d’altres, una caricatura d’una època de canvis ràpids i desiguals. El cert és que la seva existència ens parla d’un moment en què Menorca deixava de ser una illa aïllada per convertir-se en un destí turístic internacional.

A Santandria, els hotels Ses Set Voltes i Bahía, els bars Can Carrió i Sa Nacra, o el restaurant i sala de festes Sa Cabaña no eren només negocis, sinó veritables laboratoris socials on locals i estrangers aprenien a conviure. Els “picadors” hi posaven la seva picardia i joventut, però també la curiositat i les ganes d’entendre un món nou que arribava en avions i vaixells.