El caqui, joia de tardor

Bep Al·lès / Ciutadella – Quan les primeres fulles es tenyeixen de vermell i groc i els dies s’escurcen, arriba un dels fruits més singulars i evocadors de la tardor, el caqui. Moltes vegades, potser massa, oblidat davant altres protagonistes de temporada com les pomes, les magranes o els cítrics primerencs. El caqui és, però, una de les fruites més nobles i amb més caràcter que trobem a les nostres taules.

A Menorca, i arreu de les nostres illes podem distingir dues grans tipologies de caquis. D’una banda, les varietats modernes conegudes com a “caqui Persimmon”, “Sharoni” o “Fuyu”, de pell llisa i carn ferma, que es poden menjar com una poma quan encara són durs. Aquestes varietats, introduïdes amb força al mercat els darrers anys, tenen l’avantatge de ser fàcils de transportar i de consumir sense necessitat d’esperar la maduració completa. De l’altra, els caquis tradicionals o clàssics, els que penjen dels arbres com petites bombetes ataronjades que només es poden gaudir quan la polpa s’ha tornat completament tendra i gelatinosa estan perdent força als mercats, minva el seu consum per part de les noves generacions i només són apreciats per aquells tenen ja una edat.

Una farmaciola natural

Des d’un punt de vista saludable, el caqui és una autèntica farmaciola natural. Rica font de vitamina A, imprescindible per a la salut de la vista i la pell, i de vitamina C, que reforça les defenses en temps de refredats, també ens aporta fibra soluble, que ajuda a regular el trànsit intestinal. La seva dolçor natural ve acompanyada d’un contingut notable en antioxidants (flavonoides i carotenoides), que contribueixen a reduir l’estrès oxidatiu de les cèl·lules. A més, és una fruita amb un alt percentatge d’aigua i molt baixa en greixos, ideal per a dietes equilibrades i per a recuperar energia de forma saludable després de l’esport o d’una jornada intensa.

Reivindicar el caqui de sempre

Però més enllà de les propietats, el caqui és memòria i patrimoni gastronòmic. Aquí és on topam amb una pèrdua que cal reivindicar. Les noves varietats comercials, més pràctiques i menys exigents per al consumidor, han anat arraconant els caquis de sempre, els “de tota la vida”. Aquells amb pell gruixuda i astringent, carregats de tanins quan encara no són madurs, que obligaven a esperar pacientment a què la natura fes la seva feina. Només llavonces, quan la pell començava a enfonsar-se i la polpa es tornava d’un taronja intens, gairebé translúcid, es podia obrir la fruita i gaudir-ne, anant alerta a no tacar-se, perquè diuem que les taques de caqui a la roba són de les més males de llevar.

Pura alquímia a la boca

Aquell primer mos de caqui madur era pura alquímia: la dolçor melosa, gairebé embafadora, la textura que es desfà a la boca i la presència dels pinyols, recordatori de la seva rusticitat i autenticitat. Un fruit que demanava calma, espera i respecte. Justament allò que avui, en un món accelerat i de productes homogenis, més ens manca.

Molts horts i hortals familiars menorquins encara guarden algun exemplar d’aquests caquiers antics, però cada vegada són més escassos. Recuperar-los, valorar-los i posar-los en diàleg amb la cuina actual és una tasca que pertoca tant als pagesos com als cuiners i consumidors. El caqui tradicional no només és una fruita, és un patrimoni cultural i sensorial, un símbol de la tardor que ens recorda la bellesa de la paciència i de les coses senzilles.

Potser, aquest octubre, entre un caqui ferm de varietat nova i un de vell que sembla a punt de desfer-se entre les mans, que la millor tria sigui clara: deixar-nos embruixar pel sabor intens i melós d’aquell fruit que encara ens ralla de la terra i del pas del temps tot fent una aposta per les nostres varietats locals.