Un berenar de llagosta als anys cinquanta

Bep Al·lès/Ciutadella - Avui la llagosta és considerada una de les grans joies gastronòmiques de Menorca, protagonista de cartes selectes i objecte de desig per als amants de la cuina marinera. Però no sempre va ser així. Als anys cinquanta, molt abans que es convertís en un producte de prestigi, també formava part de la quotidianitat dels pescadors i de la gent de mar.

Ho recordava Ramon Cavaller, primer director del setmanari El Iris, que evocava aquells berenars improvisats al moll de Ciutadella. Quan Manolo Pérez, pescador d’ofici, anava als vivers a donar menjar a les llagostes, de vegades alguna peça quedava malmesa per la temperatura de l’aigua, per la ruptura d’una guia o per una cama trencada. Aquelles llagostes, que difícilment podien ser comercialitzades, acabaven a mans d’amics i coneguts per quinze pessetes o, en ocasions, de franc, sempre que el comprador s’assegués a compartir taula.

La preparació era tan senzilla com memorable. Amb uns quants reganyols i quatre troncs encenien un foc damunt el moll mateix. La llenya havia de ser d’alzina o d’ullastre, mai de pi, perquè el fum no alterés el gust delicat del marisc. Sobre les brases torraven les llagostes acabades de sortir de l’aigua, sense més artificis que el foc i el temps just.

Mentre les llagostes es coïen, dins una buola es preparava una ensalada humil però saborosa: lletuga acabada de netejar, un bon grapat d’olives, molta ceba i un amaniment generós d’oli d’oliva espès i lleugerament picant. Una vegada torrada, la llagosta es desfeia de la closca, es tallava a rodanxes i es mesclava amb l’ensalada. Un polsim de sal era suficient per completar el plat.

Aquells berenars no eren només una manera d’alimentar-se. Eren una celebració espontània de la vida marinera, una estona de companyonia entre pescadors, treballadors del port i amics. Sense protocols ni luxes, la llagosta es convertia en l’excusa perfecta per compartir converses, experiències i riures davant la mar.

Segons Ramon Cavaller, aquella era la millor manera de menjar llagosta. Potser perquè, més enllà del producte, el que realment donava sabor al plat era l’ambient irrepetible d’un temps en què la gastronomia naixia de la senzillesa, de l’amistat i de la relació directa amb la mar.