Tenir gínjols

Bep Al·lès / Ciutadella – Quan arribava el mes de setembre era temps de tornar a l’escola, de retrobar-te amb aquells amics, pocs, que no havies vist al llarg de l’estiu. Era tornar a la rutina després d’uns mesos de campaments a La Vall, de festes de poble, de guateques a qualque casa quan els pares no hi eren… Era temps de llibres dins les maletes penjades a l’esquena -encara no eren motxilles-, d’anar a l’escola en velo i, també aquell inici de curs era el temps de menjar gínjols.

Els que fregam la seixantena sentíem passió pels gínjols, i es notava amb els pinyols que hi havia en terra al pati de l’escola o pels carrers dels voltants. Jo record que els anava a comprar a ca na Nyi-nyà a l’hora del “recreo” i més d’una vegada, en sortir de classe, ens reuníem uns quants per anar a agafar gínjols, que encara eren més bons que els comprats.

Temps de records, bons i dolents, però records tan sols.

Avui en dia encara hi ha botigues de queviures, poques, i qualque supermercat de capital menorquí que ven els gínjols, però Déu meu a quin preu, a més de 6 euros el quilo. Si ens haguessin dit que pagaríem més de 1.000 pessetes per un quilo de gínjols, crec que més d’un hauria pensat a comprar un hortal i sembrar-lo de ginjolers.

Segons l’enciclopèdia, “el gínjol és una drupa comestible de forma el·lipsoïdal o globosa, de color rogenc o marronós quan és madur, que es produeix cap al setembre, i amb un sol pinyol. És molt similar a una pruna d’aspecte, però el seu gust recorda més aviat el de la poma.

Els gínjols són rics en sucres i mucílags i contenen una important quantitat de vitamina C. Són apreciats pel seu valor nutritiu com a fruita, natural o assecada. La manera de fer preparacions culinàries amb gínjols és similar a les que es fan amb la poma i també les prunes. És un dels fruits de la dieta mediterrània tradicional i ha estat mencionat per Heròdot. El gínjol fou el símbol del silenci a l’antiga Roma i es feia servir als temples de la Prudència. A la regió de l’Emília-Romanya es plantava un ginjoler a la zona exposada al sol per portar fortuna. A Menorca, cada casa tenia un ginjoler sembrat al pati i es collien els fruits i es deixaven assecar per després elaborar un xarop que empraven per combatre la tos i les afeccions del coll.

Segons Plini, els gínjols eren molt apreciats com a laxatiu lleuger i es conservaven a l’abric de l’aire dins de caixes de fusta de faig o bé de til·ler.

Tot i que actualment el seu consum és molt reduït a les zones urbanes, encara és costum menjar gínjols a la tardor a les nostres illes, com també al Baix Ebre i Montsià, a molts llocs rurals del País Valencià i a la regió de Múrcia. Amb el gínjol es pot preparar l’allioli de gínjol, molt adient per acompanyar verdures bullides. També n’hi ha que els fan al forn, com s’hi fan les pomes, també confitures, xarops i fins i tot a Itàlia, a la regió del Vèneto es fa un licor de gínjol, anomenat brodo di giuggiole. També dins la cultura popular es fa un símil entre els gínjols i els testicles, amb dites com “Tenir gínjols”, “Quins gínjols que tens” o “No tens gínjols”, però aquestes no entren dins el nostre apartat de gastronomia, on sí que podem reivindicar la recuperació del costum de menjar gínjols, una petita fruita de la tardor i ben nostrada.