La magrana: fruita de foc i misteri

Bep Al·lès / Ciutadella – Poques fruites desperten una fascinació tan fonda com la magrana. Amb la seva pell dura i rogenca que amaga un univers de llavors lluents, gairebé com joies encastades en una corona vegetal, la magrana ha estat objecte de mites, rituals i receptes al llarg dels segles. És alhora fruita i símbol, aliment i oracle.

A la cuina mediterrània, la magrana és un tresor de la nostra primavera d’estiu. Els seus grans, d’un vermell robí intens, aporten frescor i un punt d’acidesa que desperta plats de carn, amanides d’herbes o fins i tot guisats antics que buscaven l’equilibri entre dolç i agre. A l’Orient Mitjà, la melassa de magrana concentra aquesta dualitat: espessa, dolça i amarga, condimenta els kebabs i els estofats amb una profunditat gairebé alquímica. A Occident, els grans es mengen crus, com si fossin robins comestibles, escampats sobre iogurts o postres, un recordatori que la natura ens ofereix petites gemmes per ser degustades.

A les Illes Balears trobem una preparació única i evocadora: la salsa de magranes agres, que acompanya tradicionalment les aus de corral. Elaborada amb magranes àcides, sucre i a vegades un punt de vi, aquesta salsa equilibra la duresa agre amb la suavitat del dolç, aconseguint un resultat profundament mediterrani. És una cuina que parla de contrastos, de l’art de conjugar els pols oposats en un sol plat: vida i mort, aspror i suavitat, foc i aigua. Servida amb gall dindi, capó, faraona o altres carns festives com la porcella al forn, esdevé gairebé una litúrgia gastronòmica de tardor i hivern, on la fruita, més enllà de nodrir, dialoga amb l’esperit.

Però darrere de l’experiència gustativa hi ha un paisatge simbòlic que travessa cultures. A la Grècia antiga, la magrana estava lligada a Persèfone i al mite del seu descens a l’inframón. Menjar-ne els grans significava establir un vincle amb la mort i la resurrecció, amb el cicle de la natura que mor a l’hivern i reneix a la primavera. Per això la magrana és alhora símbol de fertilitat i de misteri, de vida que batega sota la superfície del no-res.

A la tradició jueva, la magrana apareix com a emblema d’abundància. Segons la llegenda, conté 613 llavors, el mateix nombre que els preceptes de la Torà. Encara que la ciència hagi desmentit aquesta exactitud numèrica, la força simbòlica roman intacta i la magrana és plenitud, és el fruit que recorda a l’ésser humà la seva connexió amb l’ordre diví i amb la comunitat. Al món cristià, també apareix com a representació de la unitat en la multiplicitat; molts grans dins d’una mateixa closca, com les ànimes dins de l’Església.

A la nostra illa hi havia la creença que per cada gran de magrana que es menjava els dia de Tots Sants, es salvava una ànima del purgatori.

Des del punt de vista esotèric, la magrana és un símbol de portal. Obrir-la equival a obrir una porta a mons interns. El vermell intens de les llavors evoca la sang, la passió i l’energia vital, mentre que la seva disposició geomètrica recorda mandales naturals, patrons secrets que connecten amb l’ordre còsmic. No és casualitat que sovint s’associï amb l’energia femenina i amb els misteris de la creació. Les seves llavors, fecundes i innombrables, evoquen la potència de la vida latent, esperant ser sembrada.

També en la tradició maçònica la magrana té un paper rellevant. En els rituals de la maçoneria, apareix com a símbol d’unitat i fraternitat universal. Igual que els centenars de grans que conviuen sota una mateixa pell, els germans maçòns, malgrat les seves diferències individuals, estan units per un vincle comú i indestructible. Alhora, la magrana simbolitza l’abundància de coneixement i la fertilitat de l’esperit. Cada llavor és un principi, una idea que pot germinar i donar fruit. Les columnes dels temples maçònics sovint s’ornamentaven amb magranes, recordant als iniciats que el camí del coneixement és plural, que ningú no avança sol, i que la veritable riquesa es troba en la diversitat cohesionada.

En moltes pràctiques màgiques, la magrana s’utilitza com a amulet per atreure prosperitat o amor. Algunes tradicions recomanen col·locar-ne les llavors seques dins d’un saquet per portar-lo a sobre com a talismà. Altres, més rituals, suggereixen menjar-ne set grans en la nit de cap d’any per assegurar un cicle de fertilitat i fortuna. El gest de desgranar-la -rompre la pell i alliberar els robins interns- és vist com un acte iniciàtic, de la duresa exterior a la revelació interior.

Així idò, la magrana ens parla amb dues veus. Una és la veu gastronòmica, que ens convida a gaudir-ne del sabor viu i refrescant, de la seva presència a les taules d’hivern i dels seus usos infinits a la cuina, des de la melassa oriental fins a la nostra salsa de magranes agres. L’altra és la veu simbòlica, que ens recorda que cada llavor és més que aliment, és un signe, una promesa, un recordatori que la vida es multiplica, que el misteri no s’esgota i que dins d’una simple fruita pot amagar-s’hi tot un cosmos.