Casetes de vorera: el tresor etnològic i gastronòmic de Menorca que s’esvaeix

Bep Al·lès / Ciutadella – A Menorca, l’illa més septentrional de les Balears, el mar no ha estat mai només un paisatge. Ha estat, i encara és, part fonamental de la identitat i la supervivència dels menorquins. Entre les moltes empremtes que aquest vincle ha deixat a la costa, les casetes de vorera destaquen com un dels elements més reconeixibles i, alhora, més fràgils del patrimoni etnològic insular.

Aquestes petites construccions, normalment emblanquinades i amb un portell de fusta robusta, varen proliferar a partir del segle XIX i al llarg del XX. S’aixecaven a tocar de la mar per guardar-hi embarcacions de pesca, útils mariners i estris relacionats amb la vida quotidiana dels pescadors. No només eren espais funcionals; eren també punts de trobada, petites extensions del poble a la vorera de la mar. Cada caseta guardava històries de jornades de feina, d’hores de lleure, de pescades i de comunitat.

A més, les casetes varen esdevenir bressol de la cuina marinera menorquina. De les barques que s’hi refugiaven sortia peix i marisc que, de manera humil i directa, es convertien en plats emblemàtics: calderes, arrossos caldosos, panaderes marineres… Receptes nascudes de la necessitat i de la creativitat, que avui formen part indestriable de la gastronomia de l’illa.

Amb el pas del temps, moltes d’aquestes casetes varen veure com la pesca artesanal donava pas a la recreativa. Les famílies menorquines les continuaren emprant com a espai de lleure, on passar estius sencers entre excursions, banys i petits sopars a la fresca. Eren, en definitiva, el pont entre la tradició pesquera i la cultura moderna del gaudí del litoral.

A Ciutadella, les casetes de vorera s’han vist abocades a l’abandonament i a la degradació. Costes, que té la competència sobre la zona marítimoterrestre, ha impedit el manteniment de moltes d’aquestes edificacions. La manca de concessions o autoritzacions per a reparar-les ha condemnat els propietaris i les comunitats locals a veure com, a poc a poc, les casetes es deterioren.

El valor intangible de les casetes
Més enllà del seu ús pràctic, les casetes tenen un valor intangible que sovint passa desapercebut. Són testimonis materials d’un estil de vida estretament vinculat al mar. En temps en què la globalització tendeix a uniformitzar els paisatges i les costums, mantenir aquests espais és també mantenir viva la singularitat menorquina.

Cada caseta explica una història. Potser d’un avi que hi guardava el seu bot, tèquina o llaüt per sortir a pescar; d’una família que hi anava a vega i menjava peix fregit acabat de pescar; o d’un grup de joves que hi feien les primeres Cincogemes. Perdre aquestes casetes seria perdre també la memòria d’aquestes històries, i amb elles una part de la identitat col·lectiva de l’illa.

Conclusió: un deure de tots
Les casetes de vorera són molt més que unes parets de pedra i calç arran de mar. Són el reflex d’una relació entre els menorquins i el seu litoral, una relació feta de feina, de cuina, de lleure i de comunitat. Avui, aquest tresor etnològic es troba en una cruïlla: a Llevant s’ha aconseguit preservar-lo, però a Ponent la degradació avança cap a la seva desaparició total.

El futur d’aquest patrimoni dependrà de la capacitat de la societat menorquina i de les institucions per actuar amb visió i determinació. Declarar-les BIC, restaurar-les i donar-los nous usos socials són passos imprescindibles. El que està en joc no és només la conservació d’unes casetes; és la preservació d’un tros fonamental de la memòria viva de Menorca.