Menorca, peix i identitat

Bep Al·lès/Ciutadella - A Menorca, el que menjam mai no ha estat només aliment. Ha estat cultura, paisatge, economia i identitat. Per això preocupa —i molt— veure com a les nostres taules guanya terreny el salmó importat mentre el peix local, fresc i de temporada, queda arraconat. No és una qüestió de gustos personals, sinó de model de manca de cultura gastronómica pròpia. Consumir més peix de Menorca i menys producte globalitzat és una decisió conscient que té conseqüències directes sobre el nostre futur com a illa.

El receptari tradicional menorquí, forjat amb allò que donava la mar i la terra, està sent substituït per una cuina uniforme que es repeteix arreu del món. No es tracta de renegar de la diversitat gastronòmica, sinó de no perdre el fil que ens uneix a la nostra història. El raor, la sípia, el moll, el gerret, la ratjada o la mòllera no són només ingredients: són memòria col·lectiva. Apostar pel producte local és apostar per la sobirania alimentària, per la sostenibilitat real i per una economia que queda a ca nostra.

Però aquesta aposta necessita també decisions polítiques valentes. Menorca requereix una legislació pròpia en matèria de pesca, adaptada a les característiques d’una pesca artesanal, de petita escala, amb molt poques barques de bou i una pressió sobre el recurs molt diferent de la d’altres mars. La normativa actual de la Unió Europea, pensada des d’una lògica atlàntica i industrial, no té en compte la singularitat del nostre model pesquer i, massa vegades, el posa en risc.

Al centre de tot plegat hi ha les persones. Els pescadors i les peixateres, oficis essencials que mantenen viu el vincle entre la mar i la societat, estan en perill d’extinció per manca de relleu generacional. Sense joves que vulguin continuar, el coneixement acumulat durant generacions es perd. Cal dignificar l’ofici, facilitar el relleu i les normatives, fomentar l’ofici i fer entendre que consumir peix local també és una manera de defensar-los.

Menorca no pot permetre’s perdre la seva pesca, ni la seva cuina, ni la seva gent. El futur de l’illa també es decideix al plat. I encara hi som a temps.