Un dels fruits característics de les nostres illes a la tardor o primavera d’hivern que deim a Menorca, és el codony, que és el fruit del codonyer (Cydonia oblonga), que des de temps antics ha tingut un paper important en la fructicultura, i ha estat un dels peus més emprats per a fer empelts, cosa que ha possibilitat que gràcies a ells s’han conservat moltes varietats de fruita com la perera, la pomera i tots els de la família de les rosàcies que fan més d’un pinyol.
A Menorca, tenim dues varietats de codonyer: el codony i la codonya. El primer és el més freqüent, fa fruits mitjans, de forma irregular i amb arrugues profundes, mentres que la codonya és una planta més alta, de branques arquejades i els seus fruits són més grossos i llisos, i també més fàcils de pelar. Una vegada collits es poden conservar entre dos i tres mesos.
Del codonyer s’aprofita la fruita, principalment per a coure i per a fer el codonyat, i les conserves que emprarem per a farcir els tradicionals pastissets menorquins i l’antic pastís de conserva. També en podem fer gelea i melmelada, que a vegades, es fa coent codonys i pomes juntes.
El codony, si el menjam cru és aspre, esmussa, en canvi si es cou al forn, xapat per la mitat, sense el cor, on hi posarem una cullerada de sucre i un pols de canyella, amollarà un agradable olor que perfuma tota la llar. Els hem de coure gairebé una hora a 180 graus i els servirem tebis.
És una fruita amb un contingut escàs en sucres, però l’inconvenient habitual és que normalment es consumeix en forma de codonyat, que sol portar molt de sucre.
Era molt normal que als patis del lloc o de les cases del poble hi hagués un codonyer o dos, i era al mes d’octubre quan es recollien els fruits per a fer els pots de codonyat que es guardaven a la part més fresca de la despensa i servirien per a farcir els pastissets que s’havien de consumir o bé a les festes de lloc amb motiu de les porquetjades o per aquells que es servirien a taula a les festes de Nadal, Cap d’Any i també per Sant Antoni. També s’emprava el codonyat per a guarnir els panellets i també el cuscussó.
El codonyat també marida bé amb el formatge semi curat i curat, o vell com deim a Menorca, i era una menja típica de la tardor unes llesques de pa amb formatge vell acompanyades de figat o be de codonyat, que era el berenar i la bereneta tant a la pagesia com al poble.
Altres preparacions antigues fetes amb codony, a més dels codonys al forn esmentats i el codonyat, els codonys també es cuinaven amb vi dolç, tallant-los per la meitat i se’ls hi treia el cor. S’untaven amb oli d’oliva i s’espolsaven de sucre al damunt per enfornar-los una mitja horeta a 180 graus. Quan la polpa començava a estar tova es regaven amb un gotet de moscatell o de vi dolç i es deixaven coure una mitja horeta més.
Finalment, apuntar, i deixant a part la part culinària o gastronòmica, a Menorca un codony també és aquella persona curta d’enteniment o de gambals.
El membrillo y las compotas de otoño
Uno de los frutos característicos de nuestras islas en otoño o primavera de invierno que decimos en Menorca, es el membrillo, que es el fruto del membrillo (Cydonia oblonga), que desde tiempos antiguos ha tenido un papel importante en la fruticultura, y ha sido uno de los pies más empleados para hacer injertos, lo que ha posibilitado que gracias a ellos se han conservado muchas variedades de fruta como el peral, el manzano y todos los de la familia de las rosáceas que hacen más de un hueso.
En Menorca, tenemos dos variedades de membrillo: el membrillo macho y el membrillo hembra. El primero es el más frecuente, hace frutos medios, de forma irregular y con arrugas profundas, mientras que el membrillo hembra es una planta más alta, de ramas arqueadas y sus frutos son más grandes y lisos, y también más fáciles de pelar. Una vez cosechados se pueden conservar entre dos y tres meses.
Del membrillo se aprovecha la fruta, principalmente para cocer y hacer el membrillo, y las conservas que utilizaremos para rellenar los tradicionales pastissets menorquines y el antiguo pastel de conserva. También podemos hacer jalea y mermelada, que a veces se hace cociendo membrillos y manzanas juntas.
El membrillo, si se come crudo es áspero, en cambio si se cuece al horno, cortado por la mitad, sin el corazón, donde pondremos una cucharada de azúcar y canela en polvo, soltará un agradable olor que perfuma toda el hogar. Debemos cocer casi una hora a 180 grados y los serviremos tibios.
Es una fruta con un contenido escaso en azúcares, pero el inconveniente habitual es que normalmente se consume en forma de membrillo, que suele llevar mucho azúcar.
Era muy normal que en los patios delas casas de campo o de las casas del pueblo hubiera un árbol de membrillo o dos, y era en el mes de octubre cuando se recogían los frutos para hacer los botes de conserva de membrillo que se guardaban en la parte más fresca de la despensa y servirían para rellenar los pastissets que debían consumirse o bien en las fiestas de lugar con motivo de las matanzas del cerdo o para aquellos que se servirían en la mesa en las fiestas de Navidad, Fin de Año y también por San Antonio. También se empleaba el membrillo para adornar los panellets y también el cuscussó.
El membrillo también marida bien con el queso semi curado y curado, o viejo como decimos en Menorca, y era un manjar típico del otoño unas rebanadas de pan con queso viejo acompañadas de mermelada de higo (figat) o bien de membrillo, que era el desayuno y la merienda tanto en el campo como en el pueblo.
Otras preparaciones antiguas hechas con membrillo, además de los membrillos al horno mencionados y el membrillo, los membrillos también se cocinaban con vino dulce, cortándolos por la mitad y se les sacaba el corazón. Se untaban con aceite de oliva y se espolvoreaban de azúcar por encima y se horneaban una media horita a 180 grados. Cuando la pulpa empezaba a estar blanda se regaban con un vasito de moscatel o de vino dulce y se dejaban cocer una media horita más.
Finalmente, apuntar, y dejando aparte la parte culinaria o gastronómica, en Menorca un membrillo también es aquella persona corta de entendimiento.
Quince and autumn compotes
One of the characteristic fruits of our islands in autumn or spring of winter that we say in Menorca, is the quince, which is the fruit of the quince (Cydonia oblonga), which since ancient times has had an important role in fruit growing, and has been one of the most used roots for making grafts, which has made it possible that thanks to them many varieties of fruit have been preserved such as the pear tree, the apple tree and all those of the Rosaceae family that make more than one stone.
In Menorca, we have two varieties of quince: the male quince and the female quince. The first is the most common, it produces medium-sized fruits, irregular in shape and with deep wrinkles, while the female quince is a taller plant, with arched branches and its fruits are larger and smoother, and also easier to peel. Once harvested, they can be kept for two to three months.
The fruit is used from the quince, mainly to cook and make the quince, and the preserves that we will use to fill the traditional Menorcan pastissets and the old preserved cake. We can also make jelly and jam, which is sometimes made by cooking quinces and apples together.
Quince, if eaten raw, is rough, however if it is baked, cut in half, without the core, where we will put a spoonful of sugar and cinnamon powder, it will release a pleasant smell that perfumes the entire home. We must cook for almost an hour at 180 degrees and we will serve them warm.
It is a fruit with a low sugar content, but the usual drawback is that it is normally consumed in the form of quince, which usually contains a lot of sugar.
It was very normal for the patios of country houses or town houses to have a quince tree or two, and it was in the month of October when the fruits were collected to make the quince preserves that were kept in the freshest part of the pantry and would serve to fill the pastissets that were to be consumed either at the local festivals on the occasion of the pig slaughters or for those that would be served on the table at Christmas, New Year’s Eve and also for San Antonio. Quince was also used to decorate the panellets and also couscousso.
Quince also pairs well with semi-cured and cured cheese, or old as we say in Menorca, and a typical autumn delicacy was some slices of bread with old cheese accompanied by fig jam (figat) or quince, which was the breakfast and snack both in the countryside and in the town.
Other ancient preparations made with quince, in addition to the aforementioned baked quinces and quince, quinces were also cooked with sweet wine, cut in half and cored. They were spread with olive oil and sprinkled with sugar on top and baked for half an hour at 180 degrees. When the pulp began to be soft, they were watered with a small glass of muscatel or sweet wine and left to cook for another half hour.
Finally, note, and leaving aside the culinary or gastronomic part, in Menorca a quince is also a person short of understanding.
Compotes de coings et d’automne
L’un des fruits caractéristiques de nos îles en automne ou au printemps de l’hiver que l’on dit à Minorque, est le coing, qui est le fruit du coing (Cydonia oblonga), qui depuis l’Antiquité joue un rôle important dans la culture fruitière, et a été l’une des racines les plus utilisées pour faire des greffons, ce qui a permis de conserver grâce à elles de nombreuses variétés de fruits comme le poirier, le pommier et toutes celles de la famille des Rosacées qui font plus d’une pierre .
À Minorque, nous avons deux variétés de coings : le coing mâle et le coing femelle. Le premier est le plus commun, il produit des fruits de taille moyenne, de forme irrégulière et avec des rides profondes, tandis que le coing femelle est une plante plus haute, avec des branches arquées et ses fruits sont plus gros et plus lisses, et aussi plus faciles à peler. Une fois récoltées, elles peuvent se conserver deux à trois mois.
Le fruit du coing est utilisé principalement pour cuisiner et fabriquer le coing, ainsi que les conserves que nous utiliserons pour garnir les pastissets traditionnels de Minorque et les vieux gâteaux confits. On peut aussi faire de la gelée et de la confiture, qui sont parfois préparées en cuisant ensemble des coings et des pommes.
Le coing, s’il est consommé cru, est rugueux, mais s’il est cuit, coupé en deux, sans le noyau, où l’on mettra une cuillerée de sucre et de cannelle en poudre, il dégagera une odeur agréable qui parfumera toute la maison. Il faut cuire près d’une heure à 180 degrés et nous les servirons chauds.
C’est un fruit à faible teneur en sucre, mais l’inconvénient habituel est qu’il est normalement consommé sous forme de coing, qui contient généralement beaucoup de sucre.
Saint Antoine. Le coing servait également à décorer les panellets et également le couscousso.
Le coing se marie également bien avec le fromage semi-affiné et affiné, ou le vieux fromage comme on dit à Minorque, et un délice typique de l’automne était quelques tranches de pain avec du vieux fromage accompagnées de confiture de figues (figat) ou de confiture de coings, qui constituaient le petit-déjeuner et snack aussi bien à la campagne qu’à la ville.
D’autres préparations anciennes à base de coings, en plus des coings cuits au four susmentionnés, les coings étaient également cuits avec du vin doux, coupés en deux et évidés. Ils ont été tartinés d’huile d’olive, saupoudrés de sucre et cuits au four pendant une demi-heure à 180 degrés. Lorsque la pulpe commençait à être molle, on les arrosait avec un petit verre de muscat ou de vin doux et on les laissait cuire encore une demi-heure.
Enfin, notez qu’à part la partie culinaire ou gastronomique, à Minorque, un coing est aussi une personne incompréhensible.
