Plataneres

Per Pere Fraga

Plataneres

La platanera o bananera (Musa x paradisiaca) és un fruiter que generalment associam a climes estrictament tropicals, sense estacions fredes. Sovint, també es creu que és originari d’Amèrica, tanmateix totes les espècies del gènere són originàries del sud-est d’Àsia. Les plantes cultivades per a la fruita s’han originat principalment a partir de dues espècies: Musa acuminata i Musa balbisiana, més concretament de l’híbrid d’aquestes dues: Musa x paradisiaca, amb diferència l’espècie més cultivada com a fruiter.

Les varietats cultivades solen ser triploides, per tant no fan pinyols i s’han de reproduir per soques amb arrels. Hi ha catalogades més de mil varietats de plataneres i no totes tenen els mateixos requeriments de cultiu. Segons l’ús o tipus de consum de la fruita es divideixen en dos grans grups: les bananes, emprades més per cuinar, els plàtans, destinats principalment al consum en fresc.

El cultiu de les plataneres és molt anterior al descobriment d’Amèrica. Està ben documentat que els àrabs les van anar escampant cap a occident a mesura que la cultura islàmica s’expandia. A la península Ibèrica, el segle IX ja està documentada la seva presència, cap al segle X les plantacions a la regió meridional del Al-Andalús (Granada, Màlaga) produïen les bananes més valorades del món àrab. Alguns tractats agronòmics d’aquella època proporcionen informació detallada de com s’ha de cultivar.

Per ara, no es coneixen les dates concretes de quan va arribar a Menorca. El més probable és que s’hagin fet introduccions reiterades al llarg de la història, les primeres possiblement ja en l’època andalusí, i en forma de diferents varietats, algunes ben adaptades al clima de l’illa. Per exemple, fins fa uns vint anys a l’hort vell de Sant Antoni de s’Aranjassa, en el barranc d’Algendar, hi havia plataneres, segons l’amo en Joan sempre havien estat allà, i eren productives. No deixa de ser curiós que en un dels punts més freds de l’illa hi cultivessin aquella planta d’origen tropical. Segurament era una de les varietats tolerants al fred, açò sí també és un dels ambients més redossats i de terres més fèrtils.