Cuinar amb producte local

Arròs amb conill i escamarlans. Foto: Bep Al·lès© Arròs amb conill i escamarlans. Foto: Bep Al·lès©

La cuina local, s’ha de fer amb producte local per tal que tengui tot el seu sabor i la seva essència, que sigui fidel a les seves arrels, i és per açò que convé recuperar el costum de les nostres àvies i mares d’anar a plaça, de comprar a les petites botiguetes que encara hi queden que tenen les fruites, les verdures, els formatges, els embotits, la mel, l’oli... de Menorca, o bé a aquells supermercats d’empresaris locals, que també aposten pels petits productors.

Hem de fer pedagogia de la nostra cuina i de la importància de que aquesta sigui elaborada amb producte local i, no sols pels seus sabors únics, sinó perquè d’aquesta manera donem suport al sector primari, a la pagesia i als pescadors, als hortolans, als mestres embotidors, als recol·lectors de mel i tants altres que mouen els engranatges de la nostra economia circular i local.

Potser és ben hora de fer una crida a les institucions per tal d’aconseguir una cosa que sembla be fàcil, però que de moment no existeix en molts de bars i restaurants. Aconseguir a dos anys vista que un 15% dels plats de les seves cartes o dels seus menús del dia siguin de cuina menorquina, i a 5 anys vista que aquest percentatge hagi pujat com a mínim fins al 25%. Ho aconseguirem? A ser sincers, creim que hauria de ser molt més, però si aconseguim que 1 de cada 4 plats sigui de cuina de ca nostra, ja haurem donat una petita gran passa endavant.

Personalment crec que si hi ha voluntat per part del Consell, que hi ha voluntat per part de les associacions de restauradors, que hi ha voluntat per part de la planta hotelera. Que  entitats com Fra Roger estant lluitant per aconseguir aquest compromís entre restauradors i productors és ben cert, i que poc a poc estan donant les passes necessàries perquè hi hagi aquesta simbiosi necessària i que es veurà, encara més, aquest cap de setmana en una interessant trobada a Son Vell amb hotelers, per analitzar aquest més que necessari compromís. 

És una feina de tots, i tots a una, perquè sinó, passaran anys i panys i encara seguirem xerrant del mateix debat, un debat que ja es va encetar als anys 80, i que de moment ens conformam amb allò que diu aquella cançó dels Ja t’ho diré, amb el seu “així tot va bé”.