De sucrers i sucreries

De sucrers i sucreries

Gustau Juan – De les moltes coses que caracteritzen la societat actual, una d’elles és la quantitat de temps que tenim disponible i que hem d’omplir de qualque manera.

Les causes d’aquesta quantitat de temps lliure són, bàsicament, dues: una, la manca de feina o de feina a jornada complerta tot l’any; l’altra és que vivim molts més anys que no vivíem, arribam a vell i en condicions raonablement bones.

Així s’ha creat la societat de l’oci, en què tenim temps de fer boni bé de tot. I han aparegut innombrables ofertes per ocupar aquest temps; també les tecnologies de la informació han ajudat a fer-nos arribar tota aquesta quantitat d’ofertes de la manera més engrescadora  possible i a uns preus moltes vegades prou assequibles; a més a més, encara que hi ha gent que la balla magra, vivim dins una societat globalment opulenta (només ens hem de  mirar la gent que viu a altres racons del món, per no dir els que ens arriben amb pasteres, de l’altra banda de la mar).

I aquest temps lliure ha propiciat un munt d’aficions i nous hàbits de vida, nous costums socials, que hem hagut d’expressar amb paraules, tot deixant de banda llenguatges d’una societat ja passada.

Una d’aquestes coses que estan canviant una mica són els hàbits alimentaris i l’afició a la cuina, una moda avui molt present a la nostra societat: volem una alimentació sana, amb ingredients de proximitat, arrelada a “ca nostra”, … però moderna. I açò ha condicionat, condiciona, els comerços que ens ofereixen els productes sense elaborar i preparacions ja elaborades.

Un temps anàvem al forn i compràvem el pa; a qualque forn feien, també, quatre coques i, a qui tenia doblers i poques ganes de fer feina, li feien les “ensiamades” de sant Joan (fa cent anys a Ciutadella també els deien “coques bambes”, com a la resta de Menorca); i, naturalment, anàvem a cal sucrer, a comprar els dolços, la riquíssima pastisseria i confiteria menorquina, a la sucreria.

Avui, de comerços que només venen pa ja no n’hi ha, perquè en venen arreu, fins i tot a les benzineres. I els antics forns s’han transformat: uns, a més de pa, despatxen tot tipus de rebosteria i pastisseria, altres hi serveixen, també, berenars.

Així que els forns com els vam conèixer els vells d’avui ja no existeixen -fins  i tot reconvertits, molt pocs en conserven el nom- i, també, les sucreries han fet la mateixa transformació i aquestes sí que han perdut del tot el nom que, en  tot cas, l’han canviat pel de pastisseries.

 De les moltes coses que caracteritzen la societat actual, una d’elles és la quantitat de temps que tenim disponible i que hem d’omplir de qualque manera.

Les causes d’aquesta quantitat de temps lliure són, bàsicament, dues: una, la manca de feina o de feina a jornada complerta tot l’any; l’altra és que vivim molts més anys que no vivíem, arribam a vell i en condicions raonablement bones.

Així s’ha creat la societat de l’oci, en què tenim temps de fer boni bé de tot. I han aparegut innombrables ofertes per ocupar aquest temps; també les tecnologies de la informació han ajudat a fer-nos arribar tota aquesta quantitat d’ofertes de la manera més engrescadora  possible i a uns preus moltes vegades prou assequibles; a més a més, encara que hi ha gent que la balla magra, vivim dins una societat globalment opulenta (només ens hem de  mirar la gent que viu a altres racons del món, per no dir els que ens arriben amb pasteres, de l’altra banda de la mar).

I aquest temps lliure ha propiciat un munt d’aficions i nous hàbits de vida, nous costums socials, que hem hagut d’expressar amb paraules, tot deixant de banda llenguatges d’una societat ja passada.

Una d’aquestes coses que estan canviant una mica són els hàbits alimentaris i l’afició a la cuina, una moda avui molt present a la nostra societat: volem una alimentació sana, amb ingredients de proximitat, arrelada a “ca nostra”, … però moderna. I açò ha condicionat, condiciona, els comerços que ens ofereixen els productes sense elaborar i preparacions ja elaborades.

Un temps anàvem al forn i compràvem el pa; a qualque forn feien, també, quatre coques i, a qui tenia doblers i poques ganes de fer feina, li feien les “ensiamades” de sant Joan (fa cent anys a Ciutadella també els deien “coques bambes”, com a la resta de Menorca); i, naturalment, anàvem a cal sucrer, a comprar els dolços, la riquíssima pastisseria i confiteria menorquina, a la sucreria.

Avui, de comerços que només venen pa ja no n’hi ha, perquè en venen arreu, fins i tot a les benzineres. I els antics forns s’han transformat: uns, a més de pa, despatxen tot tipus de rebosteria i pastisseria, altres hi serveixen, també, berenars.

Així que els forns com els vam conèixer els vells d’avui ja no existeixen -fins  i tot reconvertits, molt pocs en conserven el nom- i, també, les sucreries han fet la mateixa transformació i aquestes sí que han perdut del tot el nom que, en  tot cas, l’han canviat pel de pastisseries.