Arbres i fruiters de ca nostra: Cirerer

Per Pere Fraga

Arbres i fruiters de ca nostra: Cirerer

Els requeriments de cultiu d’alguns fruiters indiquen prou bé on i com creix la seva forma silvestre. El cirerer (Prunus avium) és originari de la part occidental d’Euràsia i d’Àfrica del Nord. A les regions meridionals d’aquesta àrea de distribució queda arraconat a les zones muntanyoses. No és un arbre que vulgui un excés d’aigua, de fet, avorreix les terres humides i feixugues, però tampoc tolera les sequeres extremes i prolongades, té un mínim de precipitació estival. Per açò, a Menorca el cirerer és un típic fruiter de barrancs. Allà hi troba terres fondes que conserven un poc de frescor a l’estiu. També són al·luvials (rossec de torrentades) i, per tant, pedregoses i açò fa que tampoc s’embassin. A la vegada, els barrancs són freds a l’hivern, així poden madurar millor les gemes que han de florir.

El cirerer de forma natural creix com un arbre típic, amb el temps desenvolupa un tronc principal que sol ser recte i llis. A diferència dels altres fruiters, a Menorca se li deixava una creu alta, per damunt dels dos metres o més, per una raó ben senzilla. La llenya del cirerer és apreciada en fusteria per fer mobles, així quan els arbres eren vells i deixaven de ser productius d’aquell tronc alt i recte es podia treure un bon rendiment. De forma natural la majoria de cirerers són autoincompatibles o autoestèrils, açò vol dir que les flors d’un individu no poden ser pol·linitzades per ell mateix, sinó que ho ha de fer el pol·len d’un altre individu. Per tant, per haver-hi fruita hi ha d’haver dos arbres prop que siguin genèticament diferents. Açò passa en moltes varietats cultivades modernes. Per tenir cireres s’han de plantar dos arbres que facin pol·linització creuada.

Com totes les normes hi ha excepcions. Algunes varietats, poques, han trencat aquesta barrera genètica i són autofèrtils. Una d’aquestes és el cirerer de Menorca, basta un arbre per tenir fruita. És una conseqüència més del procés de selecció de varietats en l’àmbit local, de la necessitat d’assegurar la producció quan tens pocs arbres de cada espècie o varietat.