Els albercocs, la fruita del mes de juny

Pel que fa a les característiques dels fruits, d’albercocs n’hi ha de dos grans grups: els blancs i els vermells

Els albercocs, la fruita del mes de juny

El més de juny és temps d’albercocs, i és aquesta fruita una de les protagonistes de la rebosteria de les festes de Sant Joan, on es presenta a les taules com a ingredient principal de les coques tovades d’albercoc que no solen mancar a les berenetes del dissabte i del dia de Sant Joan.

L’albercoquer és un fruiter de secà. Creix millor, i és més productiu, en terres eixutes, encara que siguin primes. En terres humides i massa grasses creix molt, però poca fruita.

L’albercoc té importants propietats medicinals pel seu elevat contingut en substàncies antioxidants, per açò també s’empra en productes de cosmètica. En algunes regions d’Àsia central, on aquesta fruita és una de les principals fonts d’aliment, sembla que no hi hagi persones velles, fins i tot les de més edat tenen la pell fina i lluent, com la d’un fillet.

Pel que fa a les característiques dels fruits, d’albercocs n’hi ha de dos grans grups: els blancs i els vermells. Els primers solen ser més grocs per defora, la carn més blanca i fluixa, són els més gustosos, però duren menys, també són més primerencs. Els vermells solen ser un poc més grossos, de carn tirant a taronja i més espessa, solen madurar un poc més tard. Són els que s’empren per assecar i fer les conegudes orellades. Una pràctica prou comuna antigament a Menorca i que pràcticament s’ha perdut, i si en canvi es conserva a Mallorca, especialment a Porreres, un dels principals productors d’albercocs a les nostres illes, i de gran qualitat.

Mentres que de pereres, pomeres, pruneres i vinya a Menorca tenim més de 30 varietats inventariades, en canvi d’albercoquer (Prunus armeniaca) en tenim relativament poques, i la majoria duen noms de persona, com podrem veure seguidament.

Segons l’arxiduc Lluís Salvador, a Menorca es cultivava l’albercoc de manera especial a la zona de Llevant, principalment a Sant Lluís, Maó i Alaior. L’arxiduc ens deixa constància que a la nostra illa a finals el XIX i principis el XX hi havia les següents varietats: Almerquin d’en Binimaimut o de Na Rotgera; d’en Blanc, d’en blau,  d’en Calvo, d’en Llimona,  d’en Lluent, d’en Pudent, d’en Taronja, d’en vermell, de Pinyol Dolç, de Sant Pere, Francesos i primerencs. Actualment hi ha altres varietats duites de fora com els de Galta Roja, que poc a poc han anat menjant terrenys a les antigues varietats locals.


Pel que fa a la cuina Menorca se’n fan meravelloses confitures i melmelades, a més de les coques i alguns pocs plats de cuina antiga com és el cas del bé amb fruites, o bé els albercocs secs –antigament a Menorca s’assecaven albercocs-, que tornats a hidratar formaran part dels farciments senyorials de galls d’indis i capons farcits a l’anglesa. També tenim un plat de rebosteria senyorial com és el cas dels albercocs al forn amb sucre i mantega, que es menjaven com aperitiu a les trobades gastronòmiques de la noblesa menorquina, tal i com vaig poder comprovar al receptari del Salort, en una recepta provinent de la família de Sintas.

Al mercat podrem trobar albercocs des del mes de maig fins a darreries de juliol.